El receptari de la bruixa: cucs més suculents que repelents

Crec que tots plegats ens posaríem dacord en el fet que els infants, d’entrada, no tenen prejudicis sobre quins animals són fastigosos i quins no. Potser sí que hi ha quelcom en el nostre codi genètic que, ja des de quan dormíem al terra de les coves, identifica “bitxo llarg sense potes = mal rollo”. Però la fòbia adulta per les aranyes, els ratpenats, els escarabats, les serps, els cucs, els gripaus i tota aquesta faràndula animal pròpia del receptari de les bruixes, em sembla més fruit d’un procés d’aprenentatge i transmissió cultural que no pas d’una animadversió intrínsecament instintiva de les persones vers aquestes bèsties tan interessants. Sigui com sigui, una de les grandeses de tenir fills –entre tantíssimes altres, certament-, és que permet disposar de nens “formatejats” per fer l’experiment domèstic –i parlo sempre en condicions d’higiene, seguretat i sentit comú- d’exposar-los a aquesta mena d’animalons, sense predisposar-los en contra. Dacord, ho admeto: predisposant-los a favor. Els resultats rarament són decebedors. Almenys per qui, com jo, espera dels menuts una actitud positiva, encuriosida, totalment aliena a l’horror visceral que els “bitxus” provoquen en els adults, i sobretot en les adultes. Avui començarem una fantàstica sèrie dedicada a parlar d’aquestes bestioles fastigoses i de la seva relació amb els nens. Ens centrarem en una varietat concreta d’aquest grup tan heterogeni que rep el nom genèric de “cucs”. Un grup que inclou des dels cucs de veritat, com els llefiscosos cucs de terra, aquells que s’estiren i s’arronsen dins el sòl (un altre dia en parlarem llaaaaargament, dels cucs de terra, i de com els agrada als nostres fills sacrificar-los a les gallines), fins als glamourosos cucs de seda (qui no n’ha tingut, de nen?), que de fet no són cucs, són erugues, però que pel cas tan se val, tenen aquell caminar com de model, movent els múltiples “malucs”, amb la pell avellutada i un futur ple d’elegància sedosa per davant... això sempre i quan el nen que els cria dins la caixa de sabates no oblidi renovar l’estoc de fulles de morera i no morin tristament d’inanició...

Avui, deia, començarem a parlar –i poca cosa més, perquè si m’allargo més no acabarem mai- dels cucs de la farina, les gremeroles. Són, de fet, larves d’un escarabat, el Tenebrio molitor, que són fàcils de criar en condicions controlades i tenen una dieta poc difícil de satisfer –derivats del blat i un xic de fruita, bàsicament-. Són uns cucs groguencs, d’un parell o tres de centímetres com a molt, amb unes potetes menudes que fan un pessigolleig característic quan se’t passegen per sobre la mà i que als nens els fa molt de riure. Són saborosos, però cal mossegar-los el cap –que és dur, quitinós-, i trencar-lo bé per matar-los del tot, abans d’empassar-te’ls, que si no el bellugueig de les potes gola i esòfag avall pot ser una mica desagradable. Us ho dic per experiència, però millor us ho acabo d’explicar un altre dia, que els lectors d’aquest blog sou pares i mares, no pas nens, i potser a hores d’ara l’esgarrifança, més que la curiositat, ja us ha vençut.