Coses que passen per Nadal buscant altres animals

Aquests dies de sobredosi­ calòrica, joguínica, calorífica -i perquè no dir-ho, sovint també familiar-, explorar el món exterior pot ser tota una experiència. Fa mandra, segur, perquè les criatures estan en trance xutant-se en vena tots aquells regals tan imprescindibles, i tot sovint a cals avis o a cals cunyats -si més no, a cals meus- fa una calda de cuidadu, i a vint-i-cinc graus i tots amb màniga curta, el que et demana el cos no és precisament sortir a fora. Vés-los a explicar, a la família, allò del Copenhaghen d'estar per casa, qualsevol s'hi posa amb la política energètica dels parents... Bé, el cas és que en aquestes dates cada ovella al seu corral. I a fora els corrals, gairebé ningú, o poca gent normal, vaja. Una mica com els vespres de Champions, però de dia. A mi sempre m'ha agradat passejar-me pels carrers i els camps nadalencs, buits i silenciosos de persones corrents, però amb tanta o més fauna salvatge, que aprofita aquella sobtada tranquil·litat. I amb l'excusa de buscar altres animals, mai se sap, a més, quina fauna humana et trobaràs a fora, aquest dies. Un cas extrem em va passar fa uns anys, un matí de Nadal, a casa un oncles francesos en un poble dels Alps. Tot nevat, i jo que surto amb els prismàtics a buscar moixonets, que en aquella quietud blanca i despullada se senten i es veuen com a estels en la nit: les mallerengues de sempre, cueretes blanques pels carrers, pinsans en estolets aquí i allà -i allà als Alps, sempre n'hi pot haver algun de mec o de borroner-, algun pica-soques blau, un picot garser, un garsa, un gaig, una merla... Però de cop el que sento és una cridòria llunyana en un jardí, i trobo un cotxe familiar aparcat de qualsevol manera, amb el motor encara engegat, les portes obertes i sang a terra. Uns metres més enllà, una dona tota empolainada i la seva filla jovenenta igualment arreglada em reclamen angoixades i ploroses i em diuen (en francès, però tradueixo pels no francòfons): "És una crisi adolescent. Ens pot ajudar, si us plau?". I jo que entro en aquell jardí nevat de no sé qui i em trobo, en efecte, una crisi adolescent: un noiet d'uns setze o disset anys, amb la cara ensangonada i aguantant-se un braç amb l'altre, arrecerat rere una taula -nevada- de jardí, mentre a l'altre cantó de la taula el seu pare, d'uns quaranta-i-tants i amb pinta de camioner -línia dura- mal dissimulada sota el traju de Nadal (ei, que potser era catedràtic de física), l'intenta atrapar inútilment. Com si juguéssin al gat i al ratolí, però a males i fotent-se uns crits que m'espantaven tots els ocells. El pare que semblava voler trencar la cara al seu fill -o acabar de trencar-li, en aquell moment jo no entenia res-, el noiet que insultava histèric son pare mentre fugia d'ell pel cantó oposat de la taula que els separava. Una bonica escena de Nadal, vaja. Què havia de fer, jo, inmers sense haver-ho buscat en aquell cristu? Em vaig interposar entre un i altre, vés que havia de fer. Vaig escollir posar-me del cantó del fill -que feia pinta de ser la víctima- mirant de mantenir el pare a distància -amb la taula entremig-, mentre provava de calmar-los als dos. "M'està destrossant la vida!", bramava el noiet, mentre son pare responia des de l'altra banda de la taula de jardí nevada amb un nadalenc "Vine aquí, fill de puta!". Mai una taula m'havia semblat tan útil. Vaig intentar intimidar el pare amb una determinació i una fatxenderia impròpies de mi i li vaig dir que, al seu fill, ni acostar-s'hi. I de passava, els donava conversa per provar d'entendre alguna cosa. Al fill li vaig vendre la moto que jo precisament havia tingut una adolescència d'artista incomprès també molt difícil -ni tanto ni tan poco, però mira, s'ho va empassar-, cosa que el va fer sentir segur i va fer que comencés a explicar els seus drames de teenager oprimit, sembla que volia ser músic i son pare ho trobava una mariconada (en francès, "mariconée"). Des d'una certa distància, la mare i la filla, totalment desbordades pels mascles de la família, miraven d'explicar-me el seu punt de vista. Amb la versió de cadascú em vaig construir un mapa mental d'aquell pastís familiar. Hi havia hagut una discussió familiar dins el cotxe tot anant al dinar de Nadal d'uns parents, i en un moment donat el fillhavia deciditsaltar del cotxe en marxa, tal qual. D'aquí la cara ensangonada i el braç potser trencat del noi.Tot seguithavia corregut a refugiar-se al primer jardí que havia trobat, i son pare tot darrere, mirant-lo d'atrapar. La mare i la filla, les pobres, sense saber què fer. Certament era un quadre que hauria merescut un seguiment psicològic acurat i gairebé una novel·la, però el meu rol de pacificador circumstancial no donava per a més. Vaig dir a la mare que si tenia mòbil -per sort sí- truqués una ambulància i després d'uns eterns deu minuts més fent de casc blau, vaig respirar tranquil en veure arribar un cotxe amb sirena. No recordo si eren polis o uns bombers, però vaig quedar-me descansat de deixar l'escena en mans d'uns professionals. No sé com però encara vaig tenir esma de fer un troç més de camí per provar de trobar alguns altres ocells. Però el pols em tremolava massa per poder-los observar amb els prismàtics i de seguida vaig tornar cap al caliu nadalenc de cals oncles. Allà, a 25 graus, la vida seguia tan apacible i nadalenca com quan jo n'havia sortit, feia poc més d'una hora, i sempre m'he preguntat si mai vaig arribar a convéncer els parents que la història que us he explicat m'acabava de passar de debó. Però us asseguro que sí: són coses que poden passar quan surts a buscar altres animals el dia de Nadal...