Pessigades de primavera

Aquella enyorança de primavera que us comentava mesos enrera s’ha convertit en sobredosi, en estrès primaveral que no deixa de desbordar-me per molt que es repeteixi cada any. Què fem amb les criatures en aquests dies d’excés d’oferta natural? Les deixem jugar al sorral sota un solet suau, ens acostem als Aiguamolls a veure cigonyes, anem a buscar capgrossos o sortim a caçar espàrrecs? Xipollegem vora el riu rere granotes, sembrem raves a l’hort, fem una cabana al bosc per espiar els esquirols o correm amb bicicleta per camins florits? Tan bucòlica com desbordant, així és la primavera...

Dijous sortint de l’escola vam escollir la bicicleta, i sense allunyar-nos massa de casa ens vam ficar per uns caminois i corriolets de foravila, a l’esquena del poble proper, que fins aquella tarda mai no havíem explorat. En una pollancreda encara no gaire ombrívola vam descobrir una riereta amb aigua corrent, que discorria enming d’un ortigar ufanós. El propi corriol tenia ortigues de metre i picu a banda i banda, i circular-hi en bici amb mainada feia por: la sola idea de caure-hi i quedar ortigats de cap a peus et feia tremolar el pols, cosa que repercutia en la trajectòria de la bici, cada cop més zigzaquejant, cosa que de retruc et feia venir més por... però en vam sortir indemnes. Allà mateix, vora una granja, vam trobar un vell safareig. Un lloc ideal per cercar-hi capgrossos o fins i tot tritons, en aquest temps. Però enlloc d’amfibis, vam trobar-lo ple de crancs de riu americans. Una plaga vinguda de fora que ha fet estralls en les nostres poblacions de granotes i gripaus (els crancs se’n cruspeixen les postes i les larves!). Però els nens en saben ben poc d’espècies invasores i desequilibris ecològics, i intentar agafar crancs és tan o més divertit que provar de capturar capgrossos. De fet té el nervi afegit d’evitar que et pessiguin! Com que aquella era una innocent sortida al camp i anàvem mal equipats per a la pesca, vam deixar l’Operació Cranc per una tarda propera...

Dissabte vam tornar-hi amb el cosí gran –de set anys-, i un seu amic. Amb pots, canyes i salabrets, i moltíssimes ganes. Érem tres nens i dos adults, i les criatures de seguida ens van desbordar: bambes de bàsquet enfangades i genolls mullats no van trigar a fer acte de presència. La Divina Providència es va encarregar d’evitar que cap dels nens caigués de caps a les aigües fosques del safareig... Quan veus els crancs allà aturats immòbils, al fons i a les parets interiors del safareig, sembla fàcil atrapar-los i no et pots estar de voler-t’hi ficar a dintre... Però enganyen: et mostren les seves pinces amenaçants, et sembla que els has d’abordar de cares i de cop i volta... zas! d’un cop de cua se’n van nedant enrera a tota velocitat, deixant al seu lloc un nuvolet de fang dins l’aigua. Vaig atrapar un mascle de pinces imponents, com un gladiador cuirassat. L’amic del cosí va demostrar tenir bons reflexes i va agafar un parell de femelles més petitones. I el meu fill es va fer la foto amb una d’elles a la mà. El cosí, en canvi, va ser qui es va endur la pessigada més forta... Tots tres nens es van convertir en intrèpids pescadors per una estona, i crec que els pares també ens vam convertir, en el nostre cas, en nens.