Històries Menudes

Històries Menudes
Mireia Marés Vergés

A cau d'orella

A cau d'orella Zoom

A cau d'orella / Il·lustració Toti Toronell

A cau d'orella

-mama, aquesta nena parla sola- em diu el segon de la camada - hauràs de fer alguna cosa- sentencia.

La més menuda viu de rebot dels altres. Dorm adossada en una habitació que més aviat sembla una pastera i habita pels racons que els altres, creient-se senyors de tot, li cedeixen. I si, de vegades parla sola però no em preocupa massa, potser perquè jo també ho faig.

La veig d'esquena, asseguda sota l'arbre ple de llums que ara mateix corona el menjador de casa. Xiuxiueja alguna cosa que no aconsegueixo comprendre, al seu costat, una pila d'amiguets d'aquests que t'omplen l'ànima i uns quants dibuixos. De lluny puc entre llegir algun "benvinguts a casa tions". M'hi apropo sense fer soroll.

-encara que no em tractin gairebé tions, ells són bons. Sento que diu -la mama diu que ella està sempre a la seva habitació perquè és adolescent i que fan això. S'aïllen. No sé què vol dir, però sé que no és mala persona i que de vegades m'estima molt, em pentina i gravem vídeos rient.

Aix, aquesta conversa amb algun esperit del Nadal no me la vull perdre. Gairebé ni respiro per no trencar-li l'aire a ella.

-ells, sempre em fan enfadar. Un, està estirat al sofà tot el dia i sempre em diu pesada. La mama, també m'explica que és cosa de l'edat, que sembla que fer-se gran cansa el cos, i ell comença entrar en aquesta "atrapa", ara no sé si es diu així, però deu ser que sempre atrapen estones per no fer res o per molestar-me.

Se m'escapa el riure i entre porta i paret sento que m'entren unes ganes boges d'abraçar-la.

-ell sempre juga amb mi, però també s'enfada molt. No li tinguis en compte, perquè la mama diu que en el fons té molta paciència. Ells no saben la que tinc jo, que els he d'aguantar a tots i a les seves "atrapes" i quan no trobin per fi el que persegueixen em tornaran boja.

Ara me la miro diferent, la més menuda, que ha crescut a rebuf de la resta, més de pressa i fins i tot més segura, però potser més sola.

-el papa segur que voldria una guitarra nova, li agrada molt cantar, la mama diu que li omple l'ànima. No sé què és, però ella ho diu molt quan fem coses que ens fan sentir papallones per dintre.

Fa una pausa llarga. Re-bonica. Me la menjaria. Respiro a fons i quan vaig per marxar torna a començar.

-i la mama, ella diu que no necessita res perquè està feliç quan ens veu feliços però jo vull que li caguis alguna cosa d'aquestes que li facin això de les papallones i pugui sentir el que sentim tots amb ella, que ens cuida tant i està sempre pendent de nosaltres perquè no ens faltin mai les pessigolles a la panxa.

Em poso a plorar. Intento contenir-me per no delatar la meva intromissió al seu petit racó d'intimitat nadalenca però es gira, em veu i córrer a abraçar-me.

-el tió ens estima molt- em diu. I marxa tot cantant alguna nadala.

Em miro l'arbre, els tions, la casa i sento un enorme pes que em cau a sobre però no em xafa, no em fa mal, no m'oprimeix sinó que em dóna ales. Les ales que em permeten sobrevolar els quatre caparrons que naveguen per mars ben diferents i ben iguals alhora i a ell, l'altre pilar que dona força i forma a aquest paradís de baralles, somnis i reconquestes i voldria cridar ben fort que de veritat no necessito més que això. I m'acosto al tió i li dic a cau d'orella:

- ella té raó. No ens tinguis en compte les errades. Tenim amor, els dolços les neules i els torrons engalanen les nostres ales.

Bones festes a tothom. Que el tió, el Pare Noel, els Reis i tota la fauna i flora nadalenca us portin coses innecessàries, coberts -tots plegats- d'arrel, de les necessàries.

Que no falti mai l'amor, que no se'ns trenquin les ales.