El fill únic

El fill únic

És d'obligada prescripció tenir una estona única per a cada u.

-m'hi podria acostumar fàcilment- em diu mentre em regala un enorme somriure que omple tot el retrovisor.

- t'avorriries- li somric, però insisteix -segur que no, no em barallaria amb ningú, tindria una habitació per mi sol, miraria a la tv el que jo volgués, em dutxaria sempre el primer, menjaria el iogurt que més m'agrada perquè no me l'agafarien i no hauria de compartir cap joguina.

Es fa silenci. La meva mirada busca la seva que segueix fixe en el mirall, no somriu, està pensatiu, segurament allargant la llista de coses bones que tindria ser fill únic.

Respecto el silenci i segueixo conduint.

-mama- diu fluixet- quina pena, no?

-el que?

-No tenir ningú amb qui barallar-me ni amb qui compartir l'habitació, ningú que volgués mirar la tv amb mi o fer una banyera d'escuma. Quina pena, no? Trobar sempre el iogurt preferit a la nevera i les joguines al seu lloc. Potser si m'avorriria, però el pitjor de tot és que estaria acostumat a estar sol amb tu i el papa i ja no sabria com de guai és tenir aquests moments per mi.

M'ha matat. Aturo el cotxe i l'abraço.

-estàs plorant?- em diu.

-és el valor de les coses petites...

-ai mama...a vegades no t'entenc però t'estimo molt- em deixa anar.

El petit mestre, sempre a punt de posar-me l'ànima de caps per avall.