Avui era l'últim dia de classe. Fa tres mesos no ens podíem imaginar que la nena estaria tan contenta d'anar aquí a l'escola, ni que aprendria tantíssimes coses, faria amigues i molt menys que diria Demà vull venir a classe!

Perquè sempre penses que tot anirà bé, que superarà la por inicial de què et parlin una llengua que no entens o comparteixis el dia amb nens que no coneixes, però no sempre surt com voldries. No fa pas tant m'explicava els seus patis:

- Vaig al gronxador.

- Jugues amb altres nens?

- No. M'agrada gronxar-me.

Ella volia creure que jo m'ho creia. A mi em sabia greu pensar que es devia sentir sola i impotent.

Hem passat d'aquell primer divendres plorant desconsolada a casa:

- No vull anar a l'escola!!!

- Per què filla?

- Perquè nooooo!!!

A passar el pati parlant amb els nous amics, quedant amb ells per anar a la piscina i celebrant que coincidirà amb alguns als Summer camp.

Sovint acabo allà mateix, però podem aprendre tant dels nens.