P L À T A N S

Jo estava convençudíssima que a partir del moment que em posessin la meva filla als braços una llum divina m’il·luminaria i passaria a ser una mare, però una mare de les que t’abraça, cus, t’ensenya a muntar en bici, fa una paella per llepar-se els dits, arregla l’aixeta de la pica o t’explica que és important dir com et sents.

El cas és que fa 8 anys em vaig estrenar amb l’etiqueta de M A R E i encara tinc problemes per obrir un plàtan amb les mans. Tinc sort que la nena és traçuda i alhora bona germana i filla, i ens obre els plàtans al nen i a mi. Però malgrat segueixo esperant que els poders de la llum divina es manifestin en la meva persona, fent de mare he recuperat coneixements que donava per perduts i n’he adquirit uns altres gràcies a la intuïció, tutorials i el típic Tu això com ho fas?

Vaig al gra: tinc un atac de satisfacció conscient que en les darreres 24 hores a més de treballar i ocupar-me del que em correspon com a persona adulta, mare i companya –que no entro a detallar perquè la llista és massa llarga– he introduït als nens a l’univers de les motxilles i els sacs de dormir, que estan a punt de marxar de colònies; he après a fer la trena d’arrel com si fos una diadema; m’he iniciat en el shuffle dance; he entès que la figura central a les cares del cub Rubik determinen el color que han de tenir, i he donat peu al Nan 1 i al pare del Patufet, que podríem considerar com a tasques de mare però ho he viscut com un extra superextra.

Reflexió final: ole jo i totes les mares i pares que ens ho currem cada dia.