Diferents

Àngels Ponce

El meu fill te autisme, no la lepra

la impotència de les famílies

soledat Zoom

soledat

Al Henry (autor del Blog the life of Reilly) se li ha acabat la paciència. Ho ha dit ben clar a les xarxes socials:"Fa temps que penso  això que et diré. I et pot agradar o no. El meu fill Reilly té autisme, no lepra. Té 6 anys i els meus anomenats amics, que també tenen nens, celebren contínuament festes infantils. Però ningú ha convidat a Reilly ni una sola vegada. Tens idea del mal que fa això? Ho dic només perquè quedi constància, però no et molestis; és tan sols un pensament"

I a mi, no em sorprèn gens que el Henry s'expressi d'aquesta manera sobretot si s'adreça als seus amics. Perque conec a moltes famílies que com ell, fan esforços titànics per a normalitzar la seva vida amb un fill amb autisme i de vegades, es troben amb respostes molt semblants: a l'escola (recordeu aquella carta del grup de mares que s'alegraven del canvi de grup d'un infant amb Asperger?), amb els amics que s'obliden de trucar-los quan fan alguna celebració, o amb desconeguts al supermercat o a l'autobús que (com que parlar és gratis) opinen coses com que el seu fill/a és un maleducat perque no para quiet, o crida o es tira a terra...

La inclusió no és una teoria, o un mètode o una fórmula màgica que s'aplica aquí o allà. La inclusió és una actitud que es cultiva en els entorns més propers, amb interès per conèixer, amb curiositat, amb respecte, amb empatia...Tampoc no és responsabilitat dels governs, ni de les institucions, ni de professionals determinats. La inclusió és en mans de tots, començant per aquells que tenim a prop una persona amb autisme.

Així que us animo a acostar-vos i a interessar-vos per totes aquestes famílies, a conèixer...i veureu.