Criatures en silenci

Criatures en silenci
Iolanda Sevillano

El paper del pare davant la mort gestacional

Quan parlem de la mort gestacional ens centrem, en primer lloc, en la mare. Ella és qui estava embarassada. Ella és qui, si està embarassada de poques setmanes, té pèrdues i dolors. Si, com en el meu cas, ja està de 4 mesos, ja ha de donar a llum el nadó

Quan seguim parlant de la mort gestacional pensem, en segon lloc, en el nadó. Pensem, amb tristor, que no és just. Projectem la vida que hauríem volgut que visqués. Hagués jugat en Pau amb el gos que va adoptar la seva mare, l'Adriana? Hagués estat l'Aitana tan tranquileta com el seu bessó Pere acompanyant la mama Anna? La Blanca hauria portat de cap a l'Ainhoa i la Martina i la mami Vanesa hauria hagut de posar ordre? La Berta creuria la Carla mentre la mare Blanca escalfava un bibi? En Ponç hauria dormit tranquil amb la gateta Tramuntana mirant-lo als peus del bressol mentre jo me'ls hagués mirat satisfeta?

Malauradament, ens oblidem d'algú molt important: el pare del nadó.

Perquè el pare no ha estat embarassat. No pateix dolor físic. No té contraccions. No li posen l'epidural. No entra a quirofan. No ha d'agafar la baixa i, segurament, no perdrà la feina gràcies a algun jefe capullo. 

El pare del nadó, simplement, està allà. Està trist però ha de fer el cor fort, per animar la mare.

Plora, però segurament procura fer-ho d'amagat per no entristir més la mare.

No en té ganes, però es fa càrrec de la comunicació amb la resta de família i amics.

Està cabrejat, però ha d'anar a treballar igualment.

No pot dormir bé, però fa malabarismes perquè la casa estigui neta, la nevera plena i els altres fills, si n'hi ha, no es sentin abandonats.

Tot i la pena, la ràbia i el cor trencat, el pare és allà ferm com una roca.

Així que, pares del Grup de Dol Bressols de Girona, i pares en general: gràcies de part de totes les mares.