Criatures en silenci

Criatures en silenci
Iolanda Sevillano

La mort gestacional i perinatal és una realitat

la mort gestacional i perinatal Zoom

la mort gestacional i perinatal / GETTY

Malauradament, la mort gestacional i perinatal és una realitat. Ens eduquen en la creença, falsa, que superats els primers 3 mesos d’embaràs tot seran flors i violes. I no és cert.

Creixem amb la idea que la maternitat serà una cosa fàcil, natural, senzilla i, sobretot, feliç. Aquest és, al meu parer, un error fatal que moltes dones patim, quan topem amb la crua realitat, amb un dolor brutal.

Moltes dones ens veiem abocades a una maternitat tardana. Els motius? Moltes vegades per motius laborals i, d’altres vegades, per motius personals ben lliures.

Quan per fi em vaig decidir i vaig fer el pas endavant, quan vaig decidir ser mare, em vaig topar amb tractaments de fertilitat, medicacions fortes que van alterar el meu cos i el meu estat anímic i amb una artificialitat en el procés de formar una família que no imaginava.

Alhora, vaig descobrir la sensibilitat del meu entorn: amistats que no ho són tant, coneguts que es converteixen en amistats i entorns laborals als qui, sobtadament, feia nosa.

Zoom

/ GETTY

Quan per fi, em vaig quedar embarassada, em vaig sentir pletòrica. Ho havia aconseguit! Vaig passar els 3 primers mesos espantada, havia costat tant arribar fins aquí! Així que els primers 3 mesos vaig viure com encongida, poruga de tot. Sabia, perquè així m’havien educat, que passats aquests 3 mesos tot aniria rodat.

En el meu cas, l’alegria va durar un mes més. En la revisió rutinària del quart mes de gestació ens van comunicar que el cor del nostre fill s’havia aturat.

Em vaig quedar en xoc. Vaig pensar que era un error: segurament la maquineta de fer les ecografies havia tingut un curtcircuit, a saber, i el meu nadó estava feliç creixent dins la meva panxa. Vaig baixar de la cadira d’exploració, em vaig vestir i no vaig poder sentir ni una sola paraula de les que la ginecòloga va pronunciar. Em vaig tancar en una bombolla insonora i la veia com movia els llavis, com movia les mans... Però cap lletra, cap paraula va penetrar la meva bombolla de protecció.

Dos dies més tard vaig ingressar a l’hospital i em van començar a preparar perquè el meu cos fes unes contraccions que encara no tocaven per forçar el naixement d’un nen que encara no estava llest per sortir al món.

La mort gestacional i perinatal obliga al nadó i als seus pares a conèixer-se com no toca. De vegades, com en el nostre cas, abans d’hora. D’altres vegades, es coneixen en el moment que tocava, però no de la manera imaginada.

L'única part bonica que em puc arribar a imaginar és que ara la Marta, la Eyra, la Blanca, l'Auró, en Patufet Belluguet, la Berta, en Cai, en Pep, la Yuna, l'Oriol i en Ponç, entre molts d'altres, han fet una colla pessigolla ben maca i, de ben segur, l'estan liant ben parda allà on siguin.