Creixent amb Escena Familiar

Creixent amb Escena Familiar
EscenaFamiliar.cat

Estació final: un teatre familiar no exclusiu

Una entitat internacional (IIAN) promou un projecte per sensibilitzar les arts escèniques envers la diversitat funcional

5 històries diferents Zoom

5 històries diferents

Teatre inclusiu, o per abastar un àmbit més ampli, arts escèniques inclusives, és un concepte que caldrà començar a tenir més present, per tal de posar a l’abast de tothom aquest àmbit de la Cultura i així construir una societat més justa, més lliure, més igualitària i més acollidora. En definitiva, normalitzar-la. De fet, el següent pas consistiria en començar a parlar d’arts escèniques no exclusives, més que de teatre inclusiu. És per això que ha sorgit des del setembre un projecte promogut per la xarxa IIAN (International Inclusive Arts Network), vinculada a Assitej (Associació Internacional de Teatre per a la Infància i la Joventut) Espanya, que treballa en aquest sentit.

“Jo al que aspiro és que, si un 3 de juliol qualsevol, per exemple, em ve de gust entrar a la biblioteca a l’hora del conte, o comprar una entrada pel teatre, ho pugui fer sense avisar amb antelació que sóc sorda i necessitaré intèrpret en llengua de signes”. Aquest supòsit o desig, formulat per la Merche Chacón, intèrpret i professora de llengua de signes des del 2008 en un cicle formatiu de grau superior d’interpretació de llengua de signes, reflecteix l’estació final a la qual s’aspira arribar en el camí iniciat.

L’envergadura del repte és colossal. Així ho reconeix Jaume Belló, Artista multidisciplinar, professor d’interpretació a l’Aula de Teatre de Lleida, que s’ha especialitzat en la pedagogia de les arts escèniques en el sector de la intervenció social i que és responsable del programa d’IIAN a l’Estat espanyol des del setembre de l’any passat. “L’objectiu és que tots els nens i joves puguin assistir a espectacles i quan diguem tots, volem dir tots, també els nens i joves de capacitats diverses”. Belló explica que la feina ha començat per aplegar informació de les companyies, associacions i entitats que es dediquen a treballar per la inclusió per tal de catalogar i conèixer quin és exactament el seu treball en aquest àmbit. Paral·lelament a la recollida d’informació, es va crear un web que és un fòrum en el qual tothom que treballa en aquest camp hi pot expressar els seus dubtes, fer consultes o compartir experiències.

Jaume Belló Zoom

Jaume Belló

Sensibilitzar les companyies

“Volem sensibilitzar primer a les companyies -explica Jaume Belló-. Quan comencen a crear un espectacle han de prendre un seguit de decisions, com ara l’edat del públic al qual es dirigiran, a través de quin llenguatge artístic, etc. Habitualment ho plantegen per a un públic sense diversitat funcional i la pregunta és si en algun moment hi ha pensat en incorporar aquest altre públic amb diversitat funcional. S’han plantejat adaptar l’espectacle per fer-lo accessible? La nostra idea és obrir la mirada de les companyies, sense interferir en absolut en la seva llibertat creativa”.

Això que explica Jaume Belló, al Regne Unit o a Dinamarca ens porten dues dècades d’avantatge i, malgrat això, encara els queda per recórrer molt camí. Però ja està institucionalitzat. No és el cas ni a l’Estat espanyol ni de Catalunya. Hi ha, però, alguns franctiradors, com la Merche Chacón, que actualment signa –interpreta amb llenguatge de signes- en ocasions assenyalades, els espectacles del Centre de Titelles de Lleida. O com la companyia Produccions Essencials, dirigida per Sergi Pons, que fa uns 6 anys va estrenar l’espectacle de titelles accessibles 5 històries diferents, una experiència pionera que va requerir una feinada ingent i que va resultar tan gratificant com poc gratificada (aleshores), que ara començar a trobar el seu espai gràcies a una sensibilització creixent (lentament). També és el cas dels Farrés Brothers & Cia., que l’any 2018 va estrenar l’espectacle El silenci d’Hamelín, que incorpora la llengua de signes a l’acció i converteix a una nena sorda en la protagonista de la història. Hem parlat amb tots ells per saber què els mou a fer el que fan.

Mercè Chacón, signant "Jana i els 3 óssos" del Centre de Titelles. Zoom

Mercè Chacón, signant "Jana i els 3 óssos" del Centre de Titelles.

Merche Chacón, signant titelles

El de la Merche, una intèrpret especialitzada en sord-ceguesa, és un cas de militància. Tota la seva vida laboral està relacionada amb la llengua de signes. Des dels inicis de la dècada dels 10, col·labora amb el Centre de Titelles de Lleida signant els espectacles: “Els vaig dir als responsables del Centre que m’havien d’integrar dins l’espectacle, perquè allò d’estar dins un quadradet negre ha quedat desfasat, és com un cos estrany. Com més a prop dels titellaires, és més còmode per a tothom. Munto i desmunto amb ells, demano d’anar als assajos i m’estimo més establir aquest vincle amb els actors. En això sóc senzilleta, humil i de poble, jo, no vull treure protagonisme a ningú i amb el que faig, involuntàriament, és fàcil fer-ho, perquè és quelcom molt especial, per això necessito interactuar i establir vincles, perquè els actors es trobin còmodes amb mi”.

La sensibilitat que ara reclama Jaume Belló, però, ha estat present des de fa més temps que no ens pensem, tot i que de manera aïllada. L’experimentada companyia Afònix Produccions & Pep López, l’any 2010, amb el seu espectacle El món d’Irene, protagonitzat per una nena sorda, va ser pionera en la inclusió de la llengua de signes en espectacles familiars i en començar a tractar el tema de la inclusió, amb el suport audiovisual de quatre pantalles que convertien l’espectacle en un concert multimèdia adaptat a persones sordes amb llengua de signes catalana. Aixecar aquell espectacle, la versió castellana del qual va ser premiat a FETEN l’any 2013, va suposar un esforç important pel que fa a la inversió en tecnologia.

5 històries diferents. Zoom

5 històries diferents.

Espectacle ideal: "5 històries diferents"

Un altre franctirador: Sergi Pons és el director de Produccions Essencials que es va embarcar amb un projecte apassionant l’any 2013: 5 històries diferents. Aquest és un espectacle multidisciplinari que combina el teatre d’objectes i el teatre visual i que va ser pioner en el tractament de les diversitats funcionals. L’espectacle inclou imatges, vídeos i subtítols projectats en una pantalla mòbil, un disseny d’il·luminació específic, una banda sonora amb efectes de so, locucions i músiques originals, que es combinen amb un guió que uneix cinc històries amb més de trenta personatges manipulats per actors i actrius especialitzats en la combinació del teatre de marionetes i objectes. L’objectiu és desenvolupar els estímuls sensorials dels espectadors, independentment de les seves diversitats funcionals, mentre el fa reflexionar i divertir aprenent a valorar la bellesa de la diversitat.

La creació de 5 històries diferents, ara fa 6 anys, va representar una quantitat de feina ingent i mirava d’abastar un ventall de casuística impressionant: paràlisi cerebral, ceguesa i sordesa, a més de la no diversitat. A dalt de l’escenari i a la platea. És a dir, que els personatges protagonistes al voltant dels quals giren les històries, com part del públic al qual va destinat, també formen part del col·lectiu amb capacitats diferents. Pons explica que, aliant-se amb el dramaturg Josep Maria Miró, van fer entrevistes amb membres de col·lectius diversos, associacions, particulars,  van seguir un exhaustiu procés de documentació i van acabar descartant l’àmbit del TEA (Transtorn de l’Espectre Autista) “perquè és tan meravellós, que només ell sol ja té un altre espectacle”, diu el director.  Però és que, a banda de fer-lo accessible, 5 històries diferents té uns protagonistes únics que també representen aquesta diversitat funcional, però sense posar-hi l’accent.

El silenci d'Hamelín (Farrés Brothers & Cia). Zoom

El silenci d'Hamelín (Farrés Brothers & Cia).

El fet que el personatge amb diversitat funcional sigui l’heroi o el protagonista de la història és el factor que els Farrés Brothers & Cia. van incloure en el seu espectacle El silenci d’Hamelín, que van estrenar el 2018 i va ser Premi Feten 2018 a la millor proposta de teatre i inclusió. Pep Farrés explica que un dels leitmotiv de l’espectacle és “els avantatges de tenir desavantatges”. “En espectacles anteriors –explica Farrés-, alguna vegada, en alguns festivals es va fer l’aposta de signar-los, però notàvem que l’intèrpret, com era lògic, atreia les mirades de totes les persones sordes, de manera que de fet no veien l’espectacle. Aleshores vam pensar de fer un espectacle en el qual els espectadors poguessin mirar tots alhora al mateix lloc, a escena. Com a concepte, ens agradava. Que la mirada fos la mateixa. El conte del flautista vam creure que es podria adaptar i que podríem fer que la protagonista fos el personatge amb diversitat funcional, convertint el seu desavantatge en un avantatge”. I així ho van fer. L’anècdota: al final d’una funció, un nen que tenia els pares sords els va agrair l’opció tot explicant-los que els seus pares i ell era la primera vegada que veien que en un espectacle l’heroi era el disfuncional.

Les arts escèniques, una eina perfecta

Aquests són alguns dels exemples de companyies sensibilitzades pel tema de la inclusió. N’hi ha més, tot i que no és generalitzat i com diu Farrés, encara hi ha molta feina a fer. Jaume Belló, que va acceptar fer-se’n càrrec el setembre en el transcurs d’una trobada internacional d’Assitej a Kristiansand (Noruega), coincideix, però de moment el web ja està en marxa, s’ha fet una primera consulta i el fòrum ja és accessible. “Cal obrir la mirada” diu. També ho reclama la Merche Chacón, que assegura que la sordesa, per exemple, té a més un doble handicap, ja que s’hi afegeix la “invisibilitat”. Planera i directa com és, la Merche assegura que “la societat és més sensible a allò que els fa llàstima visualment, els sords que porten audiòfons no sagnen per les orelles, no fan pena, i estic segura que si la imatge fos més crua hi hauria llengua de signes per tot arreu. Una llengua que, d’altra banda, tothom hauria de tenir l’obligació de saber, perquè també és llengua oficial d’aquest país. O sigui, lluitem amb una discapacitat invisible i a favor d’una llengua que la gent encara no té clar que ho és. El pack complet”. En aquesta lluita per la sensibilització, la cultura i les arts escèniques són els vehicles perfectes que ens han d’ajudar a aconseguir l’objectiu de construir una societat que ha d’anar més enllà de ser inclusiva, ha de ser no excloent.

Si voleu llegir el reportatge sencer, cliqueu sobre aquest enllaç)