Mireia Fernández: “Sopa de Pedres és una lliçó de vida, una història de superació”

“Un cant a les arrels, als nostres orígens i a les vivències que ens fan créixer”. “La transformació de l’individualisme de tot un poble en una feina d’equip”. “Un viatge que recorre la condició humana”. “Un cant a la confiança en un mateix; si confies en tu, pots confiar en els altres”. “Una lliçó de valentia i fortalesa; creixement individual i col·lectiu”. Aquests són els ingredients que fan xup xup a l’olla de Sopa de pedres

Mireia Fernández, que és la directora de la peça que interpreten les actrius Anna Farriol i Júlia Santacana, explica que la gènesi de l’espectacle es troba en una proposta de la mateixa Anna Farriol, que va posar sobre la taula el conte que porta el mateix títol, un dels preferits de la seva infantesa. En aquest conte, que succeeix en el context d’una guerra amb les penúries que comporta, un soldat arriba a un poble cercant quelcom de menjar. Finalment, gràcies a la col·laboració de tots els nens del poble, desproveïts de prevencions i prejudicis, aconsegueix fer un àpat amb el poc de què disposen. Fernández explica que no els va costar gaire trobar la connexió amb la figura dels refugiats: “Tot i que el context del conte és molt diferent a la nostra realitat, hi havia diversos paral·lelismes entre la història d’aquest soldat i els refugiats, que arriben a un país que no és el seu sense res i que, a més, no reben ajuda dels habitants dels llocs on arriben, en el cas del conte perquè la gent ha quedat empobrida per la guerra, però això és quelcom que en la nostra realitat no passa, perquè els refugiats arriben als nostres països, on no passem aquesta penúria i no els ajudem malgrat la nostra bona situació. Els motius? Potser perquè ens fa por, perquè allò desconegut sempre crea un cert rebuig, perquè hi ha por a que ens preguin la feina… El nostre objectiu és dur el públic a sentir empatia per aquestes persones, que es veiés reflectit en el poble del que parla la història. Vam obrir la porta als refugiats i és tot un món.”

Intens procés previ de documentació

Una vegada van tenir clar de què volien parlar, les components d’Engruna Teatre van decidir que si havien de tocar aquest tema, no podia ser de manera superficial, basant-se només en el que sabien elles, de manera que van iniciar la tasca de documentació: “Vam iniciar la recerca -explica Fernández-, vam conèixer casos reals, vam parlar amb la Generalitat i els responsables del seu programa d’ajuda als refugiats, vam anar a l’església de Santa Anna de Barcelona on també vam poder conèixer casos reals, vam anar a veure un espectacle basat en testimonis de refugiats, una de les actrius feia de mentora al programa de refugiats… Ens vam documentar i vam conèixer diversos refugiats, que van marxar del seu país per motius diversos, uns degut a la guerra i d’altres, a la misèria. A tot això li vam voler donar un cert gruix i, encara que en l’espectacle no se’n parli expressament, a través d’imatges, sensacions i emocions volem reflectir l’experiència de tota aquesta gent que arriba sense res, amb l’esperança de trobar un món millor i resulta que, en ocasions, no és millor”.

Sopa de pedres, com tota acció artística, pretén emocionar i commoure, a més de convidar a la reflexió i deixar un eco en l’ànima de l’espectador, quelcom que, si s’aconsegueix, és “meravellós”, diu Mireia Fernández. La història de l’Alma, la protagonista de la peça, que fuig del seu país perquè un dia veu que al cel, en comptes de volar-hi els estels, hi volen els avions, aspira a deixar aquesta empremta indeleble en l’espectador. L’Alma, després d’un viatge llarg i dur, arriba a un país desconegut, on tothom té de tot, però no vol compartir res amb ella. En aquest punt és quan hi ha un cert paral·lelisme amb el conte original, ja que la nena, fent ús del seu enginy, convertirà unes pedres que ha anat collint pel camí en una sopa de pedres que convertirà l’individualisme de tot un poble en una consciència de col·lectiu, en una tasca d’equip, donant una lliçó de vida a tots els qui en un principi li havien tancat la porta. Una vegada tot s’ha normalitzat, el desig de l’Alma és tornar a casa seva, a la seva terra.

El nou muntatge d’Engruna Teatre no té un esperit pedagògic. “No és un espectacle de refugiats”, diu Fernández, “parla sobre el nouvingut que arriba a un lloc i com, si entre tots hi posem de la nostra part, si cooperem, podem fer canvis”. Pel mateix preu també es podria dir que és un espectacle polític, amb tot el que està passant, perquè s’apel·la a la força del poble. Individualment som febles, però conjuntament podem fer coses grans”, explica la directora de l’obra.

Un creixement orgànic

Mireia Fernández està molt satisfeta de l’equip que ha treballat amb Engruna Teatre per aixecar l’espectacle. S’ha mantingut el nucli de la companyia i s’hi han afegit actius que han fet grans aportacions. La directora remarca la música, que és original i part de la qual s’interpreta en directe i la resta sonarà en una gravació, però no pot reprimir l’entusiasme: “La música és preciosa, l’escenografia és molt bonica, la interpretació i la història… El feedback que ens arriba és que es tracta d’una manera amorosa, bella i tendra de parlar de tot això, perquè el punt de vista que ofereix l’obra de la situació no és des del dramatisme ni la crueltat, malgrat la duresa de la situació, ja que la nostra voluntat és plasmar la bellesa que s’hi pugui trobar, més que el realisme, per això hi ha molta metàfora poètica”. Per fer la peça, la companyia ha decidit recórrer a diversos gèneres: titelles, teatre d’ombres, teatre, cançó… “En el teatre familiar s’utilitzen molt aquests recursos -diu la directora- i ens ha anat molt bé que la protagonista fos una titella i ens ha permès crear molta poesia. Anàvem triant el llenguatge en funció del que volíem explicar”.

Sense la voluntat inicial de que ho fos, Sopa de pedres s’ha acabat convertint de manera orgànica i gradual en l’espectacle més gran que ha fet la companyia. “El projecte ho ha demanat -diu Fernández-, ha requerit una escenografia més gran de la que normalment treballem, molta més música de l’habitual, una història molt més profunda… Tot, sense voler-ho, hi ha dut, perquè ho parlàvem a fons d’això o no calia que ens hi poséssim. Ha estat fruit del procés creatiu, que hem acabat fent el muntatge més gran de la companyia fins ara”. En preguntar sobre les dificultats que s’han trobat, per si havia estat difícil, la Mireia Fernández és taxativa: “Ha estat preciós. Ha estat un treball amb un equip artístic meravellós, de colze amb colze i tots en el mateix vaixell. Molt maco i molt dolç en tots els sentits”. La companyia ha treballat amb creadors i creadores amb els quals ja hi tenia algun vincle, com ara l’Albert Ciurans (música), la construcció de l’escenografia (Berta Vidal i Raül Vilassís), una de les actrius (Anna Farriol), però en canvi ha incorporat gent nova, com una actriu (Júlia Santacana), la productora (Txell Felip) o l’assessorament artístic de Ramon Molins (Zum-Zum Teatre), que Fernández assegura que amb unes 4 o 5 sessions les va “sacsejar i remoure”, amb resultats decisius sobre el producte final. La directora també està molt satisfeta de la feina de Xavi Salavert, que ha ideat un disseny de llums que “transforma espai escènic i el fa màgic” i de la de Glòria Arrufat, que ha estat l’encarregada de donar vida a l’Alma, el titella protagonista.

I què és el producte final? Una història preciosa de superació, presentada amb delicadesa i tendresa, plàsticament, visualment molt bonica, en la qual la protagonista supera un seguit de dificultats i acaba donant una lliçó de vida. Sopa de pedres, a més, té diverses capes de lectura, és per això que es tracta d’un espectacle familiar -a partir de 5 anys-, en el qual els infants hi faran la seva lectura, però també els adults. La sopa està servida, esperem que ens aprofiti!

L'espectacle continua a escenafamiliar.catescenafamiliar.cat