Canvia el xip

Jordi Sasot i Cristian Toribio

Baixa autoestima

Pràcticament tothom coneix la paraula «autoestima» i pràcticament tothom l'ha fet servir en algun moment donat durant alguna conversació informal. Fem servir correctament la paraula? Què és l'autoestima? Com neix? Com es fomenta? Què podem fer per millorar la dels nostres fills? En aquest article intentarem reflexionar i donar cabuda a possibles respostes per aquestes preguntes.

Per tant, si la nostra intenció és desgranar el concepte d'autoestima, caldrà primer remuntar-nos als mecanismes que la fan possible. No tots els éssers vius es poden reconèixer en un mirall. No tots els éssers vius tenen capacitat d'introspecció, és a dir d'inspeccionar-se per dins, observar els propis pensaments, imatges, records, etc., en definitiva, ser observador del seu propi món intern. A més a més, som els únics éssers vius amb capacitat de jutjar, de construir un bé i un mal, de valorar. Aquestes dues capacitats: auto-reconeixement i judici, són justament les dues capacitats que ens propulsen a la construcció interna del que anomenem «autoestima», que no és res més, en definitiva, que la valoració del que considerem que som. Aquesta valoració pot ser negativa, el que coneixem com a baixa autoestima, o per contra, pot ser positiva, el que coneixem com alta autoestima. Això és important entendre-ho, perquè si entenem com es gesta l'autoestima, podrem llavors, tenir un grau de control més elevat sobre ella.

Per tant, el primer que s'ha d'entendre és que l'autoestima neix de la capacitat que tenim els éssers humans d'observar-nos a nosaltres mateixos, definir-nos i, un cop definits, jutjar-nos.

És important, doncs, associar la construcció de l'autoestima amb la construcció del «qui sóc jo» i, entendre en aquest punt, que hi ha diferències significatives entre infants i adults. Lògicament els infants estan en un procés de construcció molt més variable. A poc a poc i gradualment comencen a definir-se com a persones, construint el que anomenem «identitat» i en la comparació i diferenciació amb els altres, es reconeixen com a éssers únics. Els infants, en estar en aquest procés, necessiten molt més dels estímuls externs que els adults, i són molt més dependents del que els altres diuen, pensen, jutgen o valoren, que del que ells mateixos diuen, pensen, jutgen o valoren d'ells.

Per tant, el marge de maniobra que tenim com a pares, principalment és la capacitat de fer de mirall en aquest procés de construcció gradual, és a dir, reconèixer-li allò que fa bé, acceptar els seus límits, mostrar respecte, reconèixer-li drets, marcar-li els límits, fomentar que faci activitats que naturalment se li donen bé, ajudar-lo a crear un grup d'iguals i fomentar la idea de superació personal alhora que se li ajuda a marcar-se reptes i assolir-los, per integrar-los com a èxits.

Dr. Jordi Sasot Llevadot

Psiquiatra Infanto Juvenil

Cristian Toribio Amaro

Psicòleg Clínic Infanto Juvenil