Fer-se preguntes. Vet aquí allò fonamental. La capacitat, la voluntat, l’hàbit de fer-se preguntes. Des de l’educació infantil fins la universitat, el món professional o el personal. Anhel de continuar fent-se preguntes. De cercar les respostes. Moltes d’elles fallides, per descomptat. Però l’oportunitat de seguir aprenent gràcies a les errades, a les falles, a la manca de troballes satisfactòries. Només continuaré fent-me preguntes si m’han permès fer-les a casa i a l’escola, amb els amics i en solitud. Oportunitats per a fer preguntes en classe, en quasi qualsevol moment. I saber esperar. Saber romandre amb el desig de preguntar, de saber, d’escoltar atentament la resposta del professor, del llibre, del company, del google... I no confiar massa en les respostes. Saber-les aproximatives, incertes, hipotètiques... Trobar l’errada, la imperfecció, la inexactitud, l’exageració. I descobrir la candidesa de moltes respostes purament aproximatives, escadusseres. I trobar la resposta, La que ens ho sembla o, almenys, la que ho serà durant un temps. Aquell que faci falta per aconseguir una de millor. Gaudir de la resposta trobada, de la immensa satisfacció que dóna el descobriment després de l’esforç, del dubte i del neguit de l’espera, de la cerca, de la feina d’informació i de cognició. Perquè cal pensar, i tenir temps per pensar, i pensar per a comprendre, per a no satisfer-nos amb la primera resposta fàcil. Saber, intuir, que l’encert es troba després de les dificultats, de l’estudi, de l’esforç comprensiu, del fer-se més i més preguntes. D’escriure les possibles respostes, de dibuixar-les, d’esquematitzar-les, de descontruir les primeres hipòtesis. Saber-se vulnerable amb les fites assolides; descobrir el propi coneixement com a fràgil, feble, purament inicial però, això sí, d’un camí infinit. El coneixement no té fi, no s’acaba mai. Tampoc la voluntat, les ànsies per saber, per descobrir, per a preguntar-nos, per a respondre-nos. Llegir, rellegir, buscar significats, establir relacions, transferir allò assolit parcialment, provisionalment... I anar acumulant, relacionant fins que de cop, ens descobrim comprensius, el món se’ns comença a aparèixer sota dominis de la comprensió. I aquesta, poc a poc, guanya la partida a la ignorància, a la desconfiança, al propi menysteniment. Podem comprendre i també (oh fantàstic!) ho podem mostrar, podem intentar que altres comprenguin des de la nostra comprensió. I llavors esdevé el millor. Trobem encara més satisfacció en l’esclat de comprensió de l’altre, mercès a la pròpia intermediació, que no pas a la nostra conquesta comprensiva. Només s’educa des de la satisfacció quan s’ajuda els altres a comprendre. I quan es fa a partir de fer-se preguntes plegats i quan ens atrevim a aventurar possibles respostes. L’escola ha d’esdevenir propiciadora de preguntes i de temps per a respondre-les i per a no encertar les respostes a la primera, ni potser a la segona... No hi fa res, el camí és aprenentatge.
2 min
