Votar sí per a un nou país i per a una nova educació

El 2

7 votarem, Aquestes no són unes eleccions més. És evident. La campanya tampoc ha estat una campanya més. I a la il•lusió i l’esperança que suposa votar sí a la independència, a la construcció d’un estat nou per a una nació antiga, s’hi ha oposat un no de la resignació, o un no per l’enèsima aposta per transformar allò impossible, amb l’excusa del canvi progressista a Espanya que ha de fer ajornar, una vegada més, a Catalunya el poder reclamar les seves aspiracions nacionals. Però, sobretot, el no s’inspira en la por, en l’amenaça, en el catastrofisme, quan no en la calúmnia, el menyspreu i l’insult. En aquestes condicions, l’opció per a un futur millor pels nostres fills i, també, per a nosaltres mateixos, passa per l’esperança i la dignitat, per l’aposta en el futur, per la nostra joventut i per bastir una millor educació i formació per a tothom. No volem construir un país sobre la resignació, sobre la prudència imbuïda, sobre el sentit de la inferioritat per la memòria de les derrotes. No volem caure en el desànim ni en la resignació. I menys en l’abatiment i la rendició davant les amenaces. Volem decidir en llibertat i volem escollir la llibertat. I el preu a pagar, passi el que passi, sempre serà més digne que rendir-nos a les pors i a les amenaces d’aquells que són, precisament, els que ens farien de botxins i executadors de les amenaces. I són ells i només ells. No hi ha ningú més en el món interessat a fer malviure els habitants d’una Catalunya independent que no sigui un govern espanyol ferit, humiliat o venjatiu davant l’aposta lliure, democràtica i impecablement pacífica d’un poble que li diu que se’n va. Un poble que vol conviure des d’un veïnatge pacífic, civilitzat, col•laboratiu i afable, fins i tot, afectuós, però en igualtat de condicions per, així, poder tractar-nos i parlar-nos de tu a tu, o sigui –malauradament en l’actual context mundial i europeu–, d’estat sobirà a estat sobirà. Dèiem que el contingut de les amenaces i les pors que “adverteixen” que ens estavellarem, que ens quedarem fora d’Europa, de l’euro, de la galàxia; que hi haurà “corralito”, que l’atur pujarà al 37%, que ningú mai ens reconeixerà, que serem un estat pària i que ens arruïnarem, etc.; tot això, per a produir-se només té una possibilitat, que és el comportament de l’Estat espanyol després que Catalunya es declari independent. És a dir, totes aquestes conseqüències tan nefastes només poden tenir lloc si les executen els mateixos que diuen que ens adverteixen dels mals perquè ens volen el bé. Doncs mirin, si no ens volem veure en la misèria i en la marginalitat còsmica ho tenen a la seva mà. Reconeguin-nos com estat, demanin a la UE que continuem dins, i no ens denunciïn ni demanin l’exclusió; pactin la separació amistosa en la que totes les parts hi sortim guanyant i recolzin la candidatura de Catalunya a Nacions Unides i a tots els organismes internacionals. I, sobretot, aprofitin l’avinentesa per a reformar la seva pròpia concepció de l’estat i entrin, per fi, en la modernitat tot acceptant la diversitat. Nosaltres no podem continuar un dia més en una llar o en una família que no ens estima, que ens insulta, que ens amenaça i que ens compara amb els nazis. Si la relació fos el propi d’una parella i no féssim tot el possible per marxar, per deixar-ho estar, estaríem comportant-nos de forma patològica. No es pot conviure amb maltractadors, amb qui no et deixa decidir lliurement, amb qui diu que et vol però que quan li manifestes que decideixes marxar t’amenaça que et farà la vida impossible, que col•laborarà amb tothom perquè t’ho passis malament i no tinguis cap mena d’esperança en el futur. Això és estimar? Amb algú així no es pot continuar convivint ni un dia més. Simplement, per dignitat i per salut. Des de la perspectiva d’algú que s’interessa per ajudar a garantir el millor sistema educatiu possible pels nens i joves del país, el 27 representa també poder tenir l’oportunitat de repensar, reorientar i bastir un sistema educatiu sobirà per a Catalunya. Es veritat que això per si sol no garanteix la independència d’influències econòmiques, polítiques i socials que voldran condicionar el sistema educatiu, però sí que ens brindarà la possibilitat, en els propers mesos, de tornar a endegar un procés de participació social ampli que ens porti a un pacte de país per a l’educació i que pugui incorporar-se al marc normatiu del nou estat. Alhora, que pugui comportar recuperar la cultura col•laborativa del país per blindar l’educació dels vaivens i els interessos partidistes, ideològics o gremialistes que sempre pretenen condicionar-la; es diguin partits, sindicats, OCDE, o el que sigui. El 27 decidim si volem començar a construir un país nou, i si volem iniciar un procés participatiu per repensar una nova educació. Siguem dignes del moment.