"Anar de colònies no és la nostra obligació"

De totes les errades que he comès en el meu periple maternal, que en són moltes i variades, també hi ha hagut un gran encert: apuntar els meus fills a l’esplai. És l’esplai del poble, es diu Globus Roig, i com tots els esplais eduquen en el lleure i sobretot eduquen en una cosa enorme: que els més petits tinguin com a referents adolescents que els fan de monitors, que juguen amb ells i que els porten de colònies a canvi de res. Tornem a aquest concepte perquè no ens passi per alt. A. Canvi. De. Res. És la generositat màxima en un món on els adolescents tenen fama de no aixecar el cap del telèfon i viure en un scroll infinit sense criteri propi. Posem en valor aquest reducte de joves que han decidit hipotecar tots els caps de setmana i les seves vacances per estar amb els nostres fills.

He tingut la sort que el meu fill gran va ser “nen” de l’esplai fins als divuit anys (que em segueix al·lucinant que un grup de segon de batxillerat anés a l’esplai cada dissabte) i ara és monitor, també conegut com a moni. Ja sabeu que jo soc mestra i tots sou conscients que hi ha moltíssima feina de preparació i d’informes que fem a casa. Doncs no m’imaginava que ser monitor fos igual i impliqués tantíssima dedicació fora de l’esplai. Aquí vaig pecar d’ingènua, sabia que era generós el que feien els monis però mai pensava que ho fos tantíssim.

No paren de tenir reunions, reunions online, organitzar les comissions i preparar tots els jocs. Ni us imagineu la logística ni la intendència que van haver de desplegar per anar de colònies. Hi dediquen tantíssim temps que a vegades estic temptada de dir alguna cosa però callo perquè és pel seu bé. No, ara que ho penso, no és només pel seu bé. És per fer un bé per als altres. I res millor que donar-se als altres en un món on es parla tantíssim del jo, dels llibres “d’autoajuda” i del “temps per a mi”.

També tot el meu respecte per a les famílies que confien en monis com el meu fill, que marxa vestit amb el xandall, cara de son, carregat com una mula i amb tot a punt per passar cinc dies de responsable d’una colla de menors. En un context de pares helicòpter i d’excés d’informació als grups estèrils de WhatsApp, confiar en un grup de joves que et demanen “roba per embrutar” i “una llanterna” suposa un dels reptes més importants de la criança: saber deixar anar.

El 'pack' de mestre

Entenc perfectament que molts professors hagin dit que no a anar de colònies. D’una banda, penso que els nens necessiten aquest aprenentatge i que és importantíssim ajudar-los a estendre les ales en comptes de seguir al niu. D’altra banda, no es valora prou l’enorme responsabilitat i cansament que ens suposa marxar fora. I no em refereixo només en termes econòmics. És com si en el pack de mestre ja es donés per fet que anar de colònies és la nostra obligació. I no.

A mi m’ha passat de tot durant els viatges de fi de curs: febrades nocturnes, motxilles perdudes amb tota la documentació, alumnes que rondinen perquè estan cansats, alumnes que s’enyoren a les nits. I no oblidem que soc de secundària i tinc alumnes més grans. Cada any penso: mai més. I cada any hi torno a anar perquè les colònies i els viatges amb l’escola deixen un record tan brutal que crec que mereix mantenir-ho. Potser no recordeu les vacances que vàreu fer fa 10 anys, però... els viatges amb l’escola? D’aquests sabeu fins i tot amb qui compartíeu habitació i la roba que portàveu. Les colònies són un aprenentatge gegant i no puc estar més agraïda a tots aquells monis dels esplais que segueixen engrescats i accepten tornar cansats, bruts, amb mitjons desaparellats i amb un somriure honest a la cara.

El meu fill ha anat de nen a moni. I espero que aquest camí li permeti seguir creixent, en tots els sentits.