Els joves que no són notícia (però que ho haurien de ser)

BarcelonaCom cada juny els meus alumnes han anat a la selectivitat i com cada juny els meus fills han acabat el curs escolar i l’esplai. Sembla que no hi hagi cap relació, però els dos temes m’han fet pensar molt. Us ho explico. Els monis de l’esplai dels meus fills han estat els encarregats de fer el pregó de la festa major del meu poble, Calafell. Per preparar aquest pregó van redactar el text, van dividir-lo per fer que els nens hi participessin, van assajar tota la tarda i finalment van pujar a l’escenari i van llegir-lo feliços i il·lusionats d’haver estat escollits els pregoners d’enguany.

Això és només un exemple de la quantitat d’hores que suposa preparar qualsevol cosa amb nens. Ja no us dic unes colònies, una esquiada o entretenir-los tres hores cada dissabte amb activitats que, a més, siguin inclusives i transmetin valors. Recordem, per si de cas, que tot això és sense cobrar. De fet, als monis de Calafell l’esplai els és deficitari perquè no tenen ajudes ni per a la zona blava. A pagar com tothom.

Perdoneu, però tota aquesta implicació i tot aquest temps de voluntariat, com és que no pondera? ¿Com pot ser que això no tingui cap reconeixement públic ni obri portes de cara a futurs estudis? Resulta que si tens més d’un 9 a la part comuna de la selectivitat reps una distinció pública (ben merescuda, eh, això no ho qüestiono), però ¿si has estat dedicant tots els teus dissabtes a fer de monitor d’esplai no hi ha cap menció? Que tot es limiti a números, a la nota de tall, a la nota mitjana i les assignatures que ponderen ho trobo tan limitant i frustrant que no m’estranya que alguns joves no vulguin ni fer batxillerat.

Joves entregats

És moment de donar visibilitat i fer més entrevistes a joves entregats i no només als que han tret la millor nota de Catalunya. Cada any veiem els millors dels millors, els que han tret un 10. Sabem les seves tècniques d’estudi o si toquen el piano. I no, no els vull treure cap mèrit, em sembla genial que es valori el seu esforç. Però hi ha molts joves que fan altres coses: alguns llegeixen llibres i després escriuen ressenyes a Instagram per encomanar el gust per la lectura. D’altres van a la ràdio del seu poble i fan, també de franc, un programa setmanal. Però per entrar a periodisme això no es té en compte: han de treure quasi un 13 i si han fet 5 anys de ràdio gratis... doncs moltes gràcies.

Ens ho hem de fer mirar. Sempre que parlo del tema esplai penso molt en l’article sobre els monitors que en va fer Carles Capdevila. I veig que passen els anys i estem igual: en seguim fent escrits, però la seva tasca encara està molt invisibilitzada. Només es parla dels mèrits dels joves al mes de juny, perquè han tret un 10 o perquè el van treure fa 20 anys i ara treballen a la NASA. Ens omplim la boca valorant l’empatia i parlant de cuidar més la salut mental però al final tot es redueix a parlar de les notes. Crec que és heroic donar-se als altres, implicar-se en el teixit associatiu i fer coses per la comunitat. Perquè, al final, la selectivitat només és un número.