Nídia Tusal: "Durant tres mesos vaig tenir una criatura morta a la panxa mentre l'altra anava creixent"

BarcelonaRecordo anar a comprar roba amb la meva mare que tenia aquella mania que tot havia d'estar conjuntat, tot havia de combinar. Hi havia aquella obsessió de fer que qualsevol peça que et compressis combinés amb la roba que ja tenies.

Això ja no és així amb les teves filles. Teniu moltes discussions amb la roba?

— És que no em fan ni cas. I ja m'agrada. Bé, corregeixo. Sí que em demanen opinió, però no sempre la respecten. De ben petites que saben molt bé què els agrada, què es volen posar.

Explica-m'ho.

— La gran va a èpoques. De sobte, vol anar tota llisa. O amb pantalons acampanats. O amb pantalons i samarretes amples. La petita està en un moment de molts colors, de faldilles amb pantalons a sota, de barreges de peces més de vestir amb uns pantalons de xandall. Ara m'hi fas pensar.

Tu et dediques al vestuari, però ets coautora d'una obra de teatre.

— El dol perinatal suposa sempre una mescla d'emocions, però, en el meu cas, aquesta mescla va ser molt dura. Vaig haver d'aturar la vida d'una bessona mentre que l'altra bessona seguia creixent. Durant tres mesos vaig tenir una criatura morta a la panxa mentre l'Aretha anava creixent. Havia pogut salvar una filla però l'altra no. Això em va dur a una dualitat de sentiments. No podia fer el dol, no li podia dir adeu a la criatura morta perquè la seguia duent dins. Per una banda, estava contenta, per l'altra molt trista per una filla que ja notava, que ja tenia nom.

Havia de ser molt dur. Ho sento...

— Sentia la culpa que el meu cos no hagués pogut sostenir la vida d'aquesta criatura, i la sospita de si en algun moment vaig fer alguna cosa malament, potser un dia vaig carregar massa pes o vaig córrer per agafar un autobús. La culpa és una llosa que pesa a les dones en particular, a les mares especialment i encara més a les mares amb dol.

Batecs sorgeix d'aquesta experiència.

— La vaig viure el 2018 i vaig començar a llegir, a investigar, malgrat que el tema no m'era del tot desconegut, ja que la meva germana havia patit diverses pèrdues gestacionals, inclús també la nostra mare ens havia explicat que li havia passat. Tot i que és un tema del qual a la meva família mai no s'ha parlat obertament.

Què vas descobrir, en aquesta investigació?

— He descobert que és vital compartir aquest dolor amb altres mares. Compartint no és que oblidis, sinó que el pes es reparteix. L'obra ha de servir per a això, per compartir aquest dolor, per fer que deixi de ser un tabú. Tothom té a prop algú que ha patit una mort gestacional i som molt poc destres emocionalment, no sabem acompanyar una persona que està ferida. Et diuen "no passa res", "ja en tindràs un altre", "no havia de ser", "la natura és sàvia", i coses similars que només serveixen per menystenir el teu dolor, per fer-lo invisible.

Les teves filles coneixen l'obra, és clar.

— Han crescut amb el projecte perquè el vaig començar fa sis anys. La gran ha estat molt interessada en tot el procés de la preparació, amb la música, la llum, el maquillatge, el vestuari, els assajos. A més, el seu pare, el Sergi Vallès, és un dels actors. Quan va passar tot això, a la Rita, que és la gran, li vam explicar que els metges havien ajudat l'Aretha perquè les dues bessones estaven en perill, totes dues podien morir...

T'emociones...

— Un dia vam situar una estrella al cel, la que més brillava era la Frida, que és així com es diu la filla que vaig perdre.

I l'Aretha, en vol parlar?

— De tant en tant, la petita necessita molt parlar de la seva germana bessona. Ella necessita entendre... Disculpa...

Em sap greu fer-te plorar. Ho sento.

— No passa res. Ens fa preguntes molt dures, com ara per què va ser ella l'escollida per viure i no la seva germana. O per què els metges van aturar el cor de la Frida? Necessita molt parlar-ne i una idea que la reconforta molt és saber que ella és l'única persona que la va poder tocar mentre va ser viva. Es donaven cops, feien voltes les dues alhora. Van viure juntes cinc mesos. Quan li expliquem tot això, l'Aretha s'emociona, riu, se sent feliç, però en algun moment també es desmunta i ens diu que troba molt a faltar la seva germana bessona.