Arribo a classe. Voldria començar a l’hora. He preparat una introducció al tema que em sembla els despertarà el seu interès. Relacionaré el què ha succeït en el terratrèmol del Japó amb allò que els vull ensenyar. Em sembla que la motivació no faltarà. Em trobo que abans hauré de posar una mica d’ordre. La majoria estan drets, hi ha uns altres al passadís, només quatre o cinc tenen el material preparat i semblen predisposats per iniciar la classe. Dos es comencen a barallar i els he de separar. Els prego que s’asseguin, que deixin les converses. Uns fan cas però no de forma immediata i uns altres romanen en els seus assumptes i sembla que els meus comentaris no els afecti per a res. Al cap d’uns quants minuts s’ha creat un mínim clima propici per a començar. Canvio de pla. Enlloc de mostrar la notícia del diari sobre el terratrèmol i el tsunami del Japó i preguntar sobre el què en saben, o sobre el què han vist, em decanto per donar-ho per sabut i començar a repartir unes fotocòpies del diari que previsorament havia preparat. He considerat que llançar una pregunta oberta, donat el clima d’avui de l’aula, seria convidar a la dispersió més que no pas concentrar l’atenció de tot el grup i motivar-los a fer-se preguntes. El paper en canvi en dóna més seguretat perquè mentre els dic que llegeixin els demano al mateix temps silenci, la qual cosa m’obre esperances que el clima d’aula millorarà i podré desenvolupar els objectius que per avui em proposava. Però al cap d’uns minuts veig que ni els textos ni les fotografies que els acompanyen serveixen per a fer callar a uns quants i per a cridar l’atenció d’uns altres que, al ser preguntats de forma individual, em responen que a ells no els importa gens això del Japó. Com puc demanar una activitat conjunta per a tots quan no comparteixen la mateixa predisposició, no ja pel tema concret que els proposo, sinó per a cap susceptible de ser treballat amb una mica de profunditat posteriorment? I em pregunto, com convertir el grup classe en un escenari de treball funcional i vital o, si més no, en un petit taller d’artesans on cadascú es fa responsable d’una part de l’obra general, de l’objectiu global? Potser hauré de començar per preguntant-los què els preocupa a cadascun d’ells ara i de forma particular i en relació a les vides que estan vivint en aquests moments, i no pas voler introduir en el centre dels seus interessos els que potser són els meus d’interessos, o els que penso haurien de ser els que tingués el cos social o, per formació –o deformació– pedagògica, aquells que es poden relacionar bé amb els continguts curriculars que "toquen". La realitat és tossuda i malgrat aparegui en totes les pantalles del moment potser, per als meus nois i noies, ara –i per a les seves vides– el Japó no toca; el Japó queda massa lluny. I el currículum prescrit i previst potser també.
2 min
