Ha començat el nou curs i amb ell, les adaptacions. Es tracta d'un procés complex, ple de reptes, però que també ofereix una oportunitat única per teixir vincles entre les famílies, els infants i les acompanyants. És un temps per conèixer-se més i millor, per parlar, per descobrir-se. És temps d'acompanyar els infants i les seves famílies en un procés de descoberta i adaptació a l'espai que es convertirà gairebé en la seva segona casa.
Però dir-ne adaptació és un error. Malgrat que el món educatiu fa molts anys que reflexiona al voltant d'aquests primers dies a l'escola, encara no ha sigut capaç de treure's de sobre aquesta paraula que, tot i ser inofensiva en aparença, darrere seu amaga tota una sèrie de dinàmiques i intencions que poden ser una llosa per a totes les parts implicades.
Quan fem servir la paraula adaptació, inevitablement estem posant una connotació negativa al fet que un infant vagi a l'escola bressol o a qualsevol altre tipus d'espai de criança. Seria més encertat dir-ne procés de coneixença, procés de familiarització o, encara millor, temps de teixir vincles. Perquè, al cap i a la fi, teixir vincles és l'objectiu primordial d'aquestes primeres setmanes de convivència en un espai nou.
Sovint, quan els adults parlem d’adaptació, ens centrem a fer de la millor manera possible "el trànsit de casa a l'escola". De la manera més eficient i de la manera que faci patir menys a l'infant i també a la família. És important fer un canvi en l'enfocament. Ha de ser un temps per conèixer-nos, per parlar, per descobrir qui som, com som i què ens agrada a tots plegats. No ha de ser un temps que faci patir, sinó que ha de ser un temps per gaudir-lo conjuntament.
Això vol dir donar temps, donar veu, escoltar activament. Qui ets? Com ets? Què necessites? Com em necessites
Quan diem que un infant "s'adapta", no és cert que només s'adapta ell. Hi ha tot un sistema familiar que està patint. Per a moltes famílies és la primera vegada que se separen de la persona que més estimen del món. I a més estan deixant els seus fills en mans d'unes persones que en el moment de la visita de portes obertes o el dia de la primera entrevista els van semblar la millor opció, però que en realitat no han tingut temps material per comprovar-ho.
Teixir vincles
Que les famílies puguin acompanyar els infants durant aquest procés de familiarització no només és aconsellable sinó que hauria de ser un dret, amb tot el que això implica en termes de conciliació i drets laborals. Els infants necessiten partir d'allò que coneixen –el seu niu, la seva família– per conquerir un nou espai, unes noves dinàmiques i uns nous vincles tant amb altres infants com amb altres adults.
Segurament no hi ha una manera perfecta d'encarar aquesta etapa i trobar l'equilibri és complicat, però un bon començament és partir de la premissa que cada infant i cada família són un món i el que serveix per a un, pot ser contraproduent per a un altre. Això requereix un esforç de planificació i dedicació que, malauradament, no tots els centres estan disposats a assumir.
Si efectivament parlem del procés de familiarització, d'aquest espai per teixir vincles, com una oportunitat per respectar els infants, per respectar els seus temps i els seus ritmes és necessari buscar fórmules que s'ajustin a cada família, però sense oblidar-nos de les necessitats dels infants. No podem parlar de respecte cap a l'infant si no acceptem la realitat, les possibilitats i les necessitats de la seva família, ja que si no nosaltres mateixos estem creant una situació perversa en la qual només es reserva aquest respecte als privilegiats que s'ho poden permetre.
L'ideal és que l'infant tingui temps de transitar aquest procés al seu ritme, no al de l'adult, però no sempre és possible oferir-los aquesta oportunitat i cal buscar la fórmula adient perquè ho faci de la millor manera possible. Això garanteix un bon vincle entre els infants, les seves famílies i les persones que en tindran cura a partir d'ara. La presència de les famílies a dins de l'espai és vital per poder treballar bé aquest vincle perquè són el referent més important que l'infant té ara mateix i el necessita per estar tranquil i receptiu al canvi que se li està proposant.
Sovint es tracta de la primera vegada que l'infant se separa de la seva família –i a la inversa, també és la primera vegada que la família se separa de l'infant–. Per anar bé, aquesta primera separació hauria de ser molt curta per evitar que l'infant s'angoixi i, a mesura que passen els dies, anar augmentant el temps d'estada. Primer amb la família i després sense. És crític que l'infant no s'angoixi perquè després és molt difícil de revertir.
I això no vol dir que no plori. Que un infant plori, no només és normal i natural, sinó que està bé i és necessari. Es troba en una situació que no li agrada i ho expressa amb els pocs recursos que té al seu abast. Saber llegir i interpretar aquest plor és essencial per poder-lo acompanyar en aquest procés i evitar que arribi a l'angoixa.
És important poder acollir aquest plor, entendre que és saludable i mai no intentar tapar-lo amb frases tan habituals com "Va, ja està", "Va, no ploris", "Això no fa plorar", "No n'hi ha per tant"... Moltes vegades els adults volem tapar el plor perquè som nosaltres qui no estem preparats per sentir-lo, quan el que realment necessita l'infant és que l'ajudem a viure, a transitar la seva emoció, sense jutjar-la i acompanyar-la. És la millor manera de crear el vincle que l'infant necessita per estar a gust al nou espai.
El procés de familiarització és la primera oportunitat que tenen els centres educatius, les escoles bressol i els espais de criança per teixir vincles i complicitats amb els infants i les seves famílies. No la desaprofitem!
