Com explicar la mort als infants: "Mama, l'avi està dins una capseta, oi?"

Ara que arriba Tots Sants és un bon moment per reflexionar com encarem la mort i com l'expliquem als nostres fills i filles, sobretot als més menuts. En la nostra cultura, la mort està present en moltes festivitats i tradicions, però continua sent un tema tabú del qual es parla poc i encara menys amb els infants. Sovint s'intenta protegir-los del dolor de la pèrdua d'una persona propera i, fins i tot quan es tracta de morts previsibles, ens costa molt poder acompanyar els infants per acollir les seves emocions i ajudar-los a fer el dol.

No hem d'oblidar que nosaltres també hem sigut infants molt poc alfabetitzats en la gestió de la mort i del procés de deixar marxar les persones estimades. Quan de cop i volta arriba el moment, arriben els dubtes i les pors. "Com l'hi explico?", "Què li explico?", "Com s'ho prendrà?", "Tindrà por?", "Potser és millor amagar-li?", "Potser és millor que ho visqui?", "Què pot viure i què no?", "Per a què està preparat?" Les respostes a aquestes preguntes són moltes i cadascú ha de trobar la seva, però hi ha algunes qüestions transversals que poden ajudar molta gent a trobar un punt de partida des d'on reflexionar-hi.

Avui parlarem de com dir adeu als avis i a la gent gran, una situació que molts infants han d'afrontar més aviat del que voldrien i que sovint ens costa d'abordar. Quan mor un dels avis i arriba el moment de comunicar-ho i parlar-ne amb els infants per primera vegada, una de les coses que més sol preocupar a les famílies és que els faci tenir por a la mort i vegin trontollar la seva seguretat. La por a la mort és la por al que és desconegut, a perdre un ésser estimat que marxa per no tornar. És del tot normal que ens faci por i que els faci por. Per poder oferir-los el màxim de certeses possibles, hem de ser capaços de respondre amb franquesa i claredat –sense necessitat de donar detalls escabrosos– a totes les preguntes que ens facin sobre la mort. Mentir generaria encara més inseguretat als infants.

Ser fidels a les nostres creences

La mort pot significar coses diferents segons les creences de cadascú i és important ser fidels a allò que creiem i sentim, però en definitiva la mort significa desaparèixer, no tornar mai més. Si és una mort prevista –com la d'un avi malalt o molt gran– pot estar bé assessorar-se amb un professional perquè ens expliqui com explicar la situació als infants, ja que segons l'edat es pot utilitzar una estratègia o una altra o aprofundir més en certs aspectes, per exemple.

És inevitable que els infants puguin sentir por per si el pare, la mare o ells mateixos es moren. Per tant, en el cas dels avis està bé fer èmfasi en el fet que eren persones molt "velletes". Quan les persones són molt i molt "velletes", ni tan sols els metges les poden curar i per això es moren. I així ho hem de transmetre als infants, sense equilibris semàntics que els puguin confondre més. Un exemple molt comú és dir que la persona morta està dormint per sempre. La mort no és dormir encara que s'hi pugui assemblar. La mort no té retorn. És important no fer servir símils per rebaixar la gravetat de la situació perquè podria girar-se contra la criatura, a qui pot resultar angoixant la idea d'anar a dormir i no despertar-se.

La mort arriba a casa

Fa pocs dies la meva filla de dos anys i mig va haver de viure aquest procés amb un besavi amb qui tenia molt de vincle. La vam ajudar a viure-ho sense tabús ni angoixes encara que amb molta tristesa, tot i que en el nostre cas no era una mort tan anunciada. No li vam amagar res i va poder viure i veure la situació en funció del que sentia en cada moment. Ella va voler entrar a acomiadar-se del besavi a l'hospital, assistir a la vetlla i a la cerimònia i fins i tot anar a l'enterrament. Va poder veure i palpar. "Ja no parla, ja no es desperta", deia: "Mama, l'avi està dins una capseta, oi?"

Hem de ser capaços de mostrar la vida tal com és. Amb llum i amb foscor, però sempre amb amor. Perquè no hi ha llum sense foscor. Tenir un lloc on imaginar-se i col·locar aquella persona és important. Nosaltres vam optar per mostrar com ficaven l'avi dins del nínxol amb el taüt i, al mateix temps, vam intentar donar-li explicacions tranquil·litzadores i reparadores. Per exemple: "Quan un es mor ja no té ni gana ni fred, ni calor... està bé per sempre. I quan això passa, les persones que l'estimem li diem adeu i li donem un lloc on poder-lo venir a veure i recordar-lo".

No amagar la tristesa de la pèrdua

En la nostra societat és habitual que visquem la mort com un tràmit i intentem amagar la tristesa que sentim per la pèrdua d'un ésser estimat. Sigui perquè no volem afrontar-ho, volem protegir els nostres fills o simplement perquè no sabem fer-ho millor, el cas és que amagar la tristesa mai és una bona estratègia. De fet, és contraproduent, en especial per als infants, que de ben petits ja aprenen que hi ha emocions que és millor no ensenyar.

És normal estar trist quan mor algú proper. Estem tristos perquè ja no el veurem mai més. I això fa molta pena. La tristesa és una emoció tan legítima com qualsevol altra i és necessari fer-li un lloc, donar-nos espai per sentir-la i compartir-la plegats. És saludable que les nostres criatures ens vegin tristos i ens vegin plorar. Només podem validar la seva tristesa si parlem amb els infants de com ens sentim i intentem posar paraules a allò que senten i que potser no saben expressar.

Parlar de la mort amb els infants també vol dir mostrar-ne la part més bonica. Quan les persones del nostre costat marxen, ens entristim perquè els estimem. Que important és cuidar, veure i tenir present aquest amor sempre, també en la mort. Si som capaços d'obrir els ulls i el cor veurem com en aquest comiat el que hi ha és amor. Dolor també, és cert, però obrir-nos a aquest amor tal com el sentim ajudarà els més petits a poder dir adeu amb calma i serenor i, de retruc, s'enduen un bon aprenentatge de vida.

Que important també mostrar-los com ens cuidem els uns als altres i ens reconstruïm com a família. Aquest procés no acaba el dia que diem adeu a la persona estimada. Aquell és el primer dia d'una nova dinàmica que neix i és responsabilitat dels adults ser capaços de tenir cura entre nosaltres i fer lloc a la vida. Perquè la vida només va d'això. D'amor! I aquesta és l'ensenyança més valuosa que el nostre estimat avi Pepet ens ha deixat. Estimeu-vos, estimeu-vos i estimeu-vos, deia. Gràcies, avi!