Adolescència 10/11/2018

Segueixen perseguint els seus somnis

La Xènia, l’Eva i la Maria han anat creixent mentre el suplement ‘Criatures’ ha anat sumant anys. Les vam entrevistar per primera vegada quan tenien 17 i 18 anys. Ho tornem a fer ara que en tenen 24 i 25

Trinitat Gilbert
6 min
Segueixen perseguint els seus somnis

El 2011 vam entrevistar per primera vegada la Xènia Oller (Calaf), l’Eva Sivillà (Manresa) i la Maria Vicente (la Bisbal de Falset), tres adolescents de 17 i 18 anys que acabaven segon de batxillerat i somiaven formar-se en l’especialitat que més els agradava. A més, tenien inquietuds socials i polítiques, i lluitaven per aconseguir un món més just, cadascuna des de la seva població natal.

El 2012 totes tres van aconseguir matricular-se en els graus universitaris que volien, i van passar a viure a Barcelona (la Xènia i l’Eva) i a Tarragona (la Maria). Estaven contentes perquè iniciaven el camí que havien volgut. Les vam reunir un dissabte a la tarda, i totes tres s’escoltaven i s’explicaven el pas que havien fet entre segon de batxillerat i primer de carrera.

Ara, el 2018, ha sigut impossible reunir-les. Ni tan sols un cap de setmana els anava bé. D’entrada perquè la Xènia viu lluny de Catalunya, però a més perquè la Maria i l’Eva tenen una vida tan intensa professionalment i personalment que no hi ha hagut manera de quadrar horaris. Ni dies. El telèfon ha sigut el mitjà que ha permès la comunicació per a la periodista, que hi va parlar per primera vegada el 2011 i que ha sabut què ha passat amb els somnis de les tres adolescents, que han anat creixent a mesura que també anava sumant anys el suplement 'Criatures'.

XÈNIA OLLER 24 ANYS. VIU A SUÏSSA

XÈNIA OLLER 24 ANYS. VIU A SUÏSSADesprés d’acabar el grau universitari en medicina a la Universitat de Barcelona (UB), va anar-se’n a Suïssa per decidir l’especialitat que volia fer. “Parlo francès, i el sistema suís em va atraure perquè em permetia tombar per diferents hospitals”, explica la Xènia.

Hi ha més motius per ser a Suïssa. “Amb el sistema universitari català, tan bon punt comences a especialitzar-te ja no pots canviar”, diu. I encara més: “Si es vol canviar, llavors s’ha de tornar a passar per un altre examen, per un altre MIR”. Per això, l’estiu passat va enviar currículums a tots els hospitals de Suïssa i, al cap de pocs dies, va rebre resposta d’un hospital. “Em van dir que necessitaven un metge per a l’especialitat de pediatria, a l’Hospital Intercantonal de la Broye, a la població de Payerne”, i com que just la pediatria l’atreia se n’hi va anar.

També hi han ajudat, en la decisió, dos factors més. Per començar, que la seva parella hi viu i, per continuar, que el somni més recent és treballar com a metge per a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que té la seu a Ginebra. “Hi vaig començar a pensar al final de la carrera, quan vaig preparar el treball de final de grau relacionat amb la malnutrició al món”, explica la Xènia. Va ser llavors quan va entendre que des de l’OMS es podia fer molta feina per millorar la salut al món.

Sigui com sigui, de moment fa de pediatra, que juntament amb l’especialitat de salut pública és una de les que sempre havia somiat. “A Calaf havia sigut monitora del cau i també havia treballat per a les colònies que organitzava la Generalitat, així que el contacte amb les criatures sempre m’ha agradat”, explica.

Quan recorda l’entrevista del 2012 assegura que no s’imaginava que el 2018 viuria a Suïssa. “Durant els estudis he viatjat a uns quants països, però la veritat és que no m’hi veia vivint fora”, diu. Però ara n’està encantada, malgrat que hi troba a faltar el teixit associatiu català (les fires, festes, el cau de Calaf...) i, sobretot, la família, perquè ara és lluny per veure créixer la criatura que ha tingut la seva germana.

EVA SIVILLÀ 25 ANYS. VIU A MANRESA

EVA SIVILLÀ 25 ANYS. VIU A MANRESAL’Eva Sivillà va estudiar els dos primers cursos de geografia a la Universitat de Barcelona, però els dos últims es va matricular a la UAB, que li permetia estudiar a casa per internet. “Als matins vaig començar a treballar en una botiga de joguines, on encara treballo a mitja jornada, per poder-me finançar els estudis”, diu l’Eva.

Tan bon punt va acabar el grau universitari es va matricular a un màster en geoinformació, que va acabar el juliol passat, i des de fa poc ha començat a treballar com a geògrafa per a una empresa de Manresa que fa projectes cadastrals. “M’agrada molt, però encara he de combinar la feina amb la de la botiga de joguines”, diu l’Eva. El que li agradaria anar fent ara és avançar en la seva professió com a geògrafa. Mentrestant, ho combina tot.

Socialment, l’Eva era molt activa. “Fins a tercer de carrera vaig militar políticament, cosa que volia dir reunir-me gairebé diàriament i també llegir documents, a més d’estar pendent d’assemblees o reunions”, explica. Ara bé, quan va començar a combinar la feina als matins i els estudis a la tarda es va adonar que no podia fer-ho tot. “Vaig optar per centrar-me en la meva vida personal i professional, però sense allunyar-me de la col·lectiva, perquè malgrat no estar activa en la política hi continuo a prop”, matisa.

L’afició a la muntanya la manté. “Hi vaig sempre que puc, amb els meus gossos”. El fet de viure a Manresa, la ciutat natal, hi ajuda perquè té a prop molts entorns naturals.

Quan pensa en el 2012 i es compara amb ara veu que gairebé ha aconseguit el que somiava. “Encara em falta viure del que he estudiat”. Però ara hi afegeix un altre somni, que és ser mare. “L’he anat ajornant perquè volia acabar els estudis i estabilitzar-me professionalment, però d’aquí 5 anys em veig com a mare”, afirma.

MARIA VICENTE 24 ANYS. REUS

MARIA VICENTE 24 ANYS. REUSLa Maria combina la feina a l’Ajuntament de Reus com a tècnica de solidaritat i cooperació, a més de dirigir el departament de Gent Gran, amb un voluntariat en equitació terapèutica.

El 2012 havia començat a estudiar el grau universitari d’educació social, que va acabar amb l’especialització de “desadaptació social”. “El treball en la vulnerabilitat de la societat m’interessa, és el que sempre havia volgut fer”, explica la Maria. I després va acabar un màster en equitació terapèutica a la UVic.

Quan va acabar la carrera se’n va anar a Nicaragua, on va fer el “pràcticum” en un centre residencial de menors amb Aldeas Infantiles, i va treballar en un centre residencial de menors. “Em va agradar comprovar la cooperació internacional, i ajudar-hi tant com vaig poder”, diu. Ara bé, quan va tornar a Catalunya “va ser dur”, perquè es va adonar que fàcil que era la vida al nostre país comparada amb la de Nicaragua.

El seu somni professional era treballar en un centre residencial d’infants i adolescents, però ara ja no el manté. “Penso que puc ajudar més d’una altra manera, perquè en un centre de menors penso que no podria fer d’educadora”. Per això ha optat per fer-se voluntària els caps de setmana en una hípica per practicar l’equitació terapèutica que va estudiar. “Vaig començar amb un grup escolar amb necessitats especials, i a poc a poc he anat fent-hi sessions individuals i grupals, tant per a infants com per a joves i adults”. Segons la Maria, la teràpia assistida amb cavalls, en plena natura, va molt bé per a les criatures i adults amb risc d’exclusió social. “Com que treballo per a l’Ajuntament de Reus en jornada completa, no he pogut dedicar-m’hi tant com voldria, però amb una companya estem intentant arrencar un projecte de més envergadura a l’hípica”, explica.

Mentre els anhels professionals la van atrapant, la Maria ja pensa en un altre somni. “Estic embarassada de tres mesos i mig”, diu feliç. Molt feliç. La Maria vol ser una mare jove, i vol ser-ho en un país lliure, perquè la “lluita política”, com diu ella, no l’ha abandonada. “Vull fer créixer la meva criatura en una Catalunya lliure i socialment justa”, diu. I assegura que no es cansarà mai de desitjar-ho.

“Els humans estem en contínua construcció”

Segons el pedagog Xavier Ureta, els humans som éssers “en contínua evolució”. La primera gran construcció, la que orientarà la vida en el futur, es presenta just a l’adolescència. Els components d’ordre antropològic (la lluita per la supervivència o la supremacia), d’ordre psicològic (l’autoestima) i d’ordre pedagògic (l’entorn) orienten els nostres desitjos. Tot i això, “un adolescent difícilment pot ser objectiu en les seves aspiracions perquè li falta allò que és essencial en la realització del que vol ser: l’experiència de la vida”, diu el pedagog. A mesura que van adquirint experiència, “també guanyen en objectivitat, aprenen a ser estratègics i, per tant, els seus objectius es modelen i s’adapten”. “L’experiència m’ha fet veure, de fet, que poden variar els quès però no els perquès”, assegura el pedagog Xavier Ureta. Però n’hi ha “amb situacions gens favorables, que hauran d’anar adaptant-se amb més dificultats i segurament es conformaran amb uns mínims”: “Només queden en no res quan la persona s’ha deixat endur pels instints més primaris o pel que no requeria cap esforç (jo en dic zona de confort tòxica)”, conclou el pedagog. Per la seva banda, la catedràtica del departament de teoria i història de l’educació de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona (UB), Maria Rosa Buxarrais, sosté que “molts joves no tenen ni il·lusions ni somnis”. “De fet, els temps han canviat tant que, ara mateix, tenim molts joves que no saben quin és el seu projecte vital, què volen en elfutur, si estudiar o treballar, i què estudiar o de què treballar”, opina. Per tot plegat, assegura que caldria “fer pedagogia de la interioritat, perquè des de petites les criatures miressin el seu interior per saber qui són, què volen i com volen viure, quines són les seves virtuts i les seves febleses”. “Ara bé, per aconseguir-ho es requereixen espais i temps de silenci, de meditació, de reflexió”, conclou la catedràtica.

stats