OLGA VALLEJO

Què necessiten els adolescents d'avui?

Educar en l’adolescència és acompanyar, i els joves d’ara, com els d’abans, necessiten adults propers i positius

La periodista Olga Vallejo, a dalt a la dreta, va moderar la xerrada de Jaume Funes, a dalt a l’esquerra, amb 4 pares i mares d’adolescents / O.V. Zoom

‘Estima’m… però vull saber-ne més: Com educar per fer petons i abraçades, passar de les drogues i ser persona en un món digital’ (Columna) és l’últim llibre de Jaume Funes, psicòleg, educador, periodista i col·laborador del CRIATURES.

Gairebé 300 pàgines que es publiquen dos anys després d’ Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito, i que també estan plenes d’informació, preocupacions i reflexions que poden ser de gran ajuda per a totes les persones que conviuen amb adolescents, tant família com educadors: “Propostes per mirar d’acompanyar la felicitat (a vegades entre infelicitats)”, escriu Funes. Del llibre es desprenen idees que ens conviden a adaptar-nos al canvi -“Si el món canvia, nosaltres hem de continuar educant, però ho hem de fer d’una altra manera”- sent optimistes, amb confiança que els adults serem educativament útils en les vides adolescents i trobant l’equilibri entre l’afirmació dels joves (“Soc gran”) i la preocupació dels grans (“Encara és petit”).

COMPARTIM INQUIETUDS

Per abordar els diversos temes que tracta Funes al llibre hem convidat mares i pares per parlar de la seva experiència amb adolescents: la Mònica (50), casada, amb un fill de 17, dues de 14 i un de 8 anys; el Marc (49), divorciat i amb dues filles (18 i 15); la Susanna (49), casada i amb fill (16) i filla (13), i el Joan (56), divorciat, que viu amb les filles de 19 i 14 anys. Cap d’ells té problemes greus de convivència però les que eren les seves criatures estan creixent buscant el seu propi espai per crear la seva identitat. Tots coincideixen: no tenen clar com poden ajudar els fills però intueixen que estar disponibles quan els necessitin i fer-ho sense jutjar-los pot funcionar. Justament això és el que proposa el llibre: “Estiguem pròxims perquè comprovin que estem a prop, disponibles i accessibles, sense que ens visquin com a intromissió inacceptable. A distància perquè puguin exercir la seva conquerida llibertat, però no massa lluny, que no sentin que els hem deixat sols”. Una idea que es repeteix és que les oportunitats educatives en l’adolescència solen ser inoportunes i, quan no es preveuen, “no sempre arriben quan l’adult està més calmat, però se’ls ha d’aixoplugar quan ho reclamen”, apunta Funes, que comenta que tots els pares i mares s’angoixen, “també passa quan fas d’avi, però el que els cal és que estiguis al seu costat”.

Portada del nou llibre de Jaume Funes Zoom

Portada del nou llibre de Jaume Funes / Ed. Columna

PREOCUPACIONS

A la Susanna li preocupa més el vessant social que la convivència a casa, que és prou bona: “A mesura que la canalla es fa gran deixes de conèixer el seu entorn. Abans coneixíem amics i famílies. A l’institut amb prou feines els amics, i quan arriben a la universitat oblida’t de saber amb qui va”. Quan la Mònica pensa en el futur a vegades l’amoïnen les eleccions que faran els seus fills. S’acosta el moment d’escollir cicle de formació o grau i es pregunta si la tria serà encertada, si els fills sabran envoltar-se de bones companyies i alhora saber respectar als altres, i també li preocupa que és una generació que s’està molt a casa i es relaciona sobretot digitalment. “La meva filla de 18 anys ja pot votar i conduir. Dubto si estic prou legitimat per dir-li què ha de fer. I amb la de 15 gairebé igual”, comenta el Marc, mentre dubta si quedar-se a casa i comunicar-se a través del mòbil és millor o pitjor que sortir al carrer i quedar amb les amigues. Creu que la seva funció és donar instruments a les filles perquè creixin i visquin la vida felices, “que no vol dir tenir una vida desenfrenada, sinó que s’esforcin i gaudeixin quan calgui”. El Joan no és dels que es preocupen gaire. Diu que prefereix anar treballant dia a dia per entendre què passa en cada moment. “La seva evolució va lligada a la meva i ens anem adaptant. Amb els errors aprenem tots”. Diu convençut que no vol ser amic de les filles: “Soc el seu pare i tutor. Això implica que els he de donar eines, recursos emocionals, econòmics, aixopluc i una espatlla per quan han de plorar”. Assegura que els adults pensen en el futur però els joves viuen al dia. “Als pares ens sorprèn com els arriben a absorbir les pantalles, però és la seva realitat, es preparen per al que viuran. Nosaltres ens vam formar per al que semblava que havíem de viure i ara tots estem sorpresos, mai ens hauríem imaginat moltes de les coses que estem vivint”. Funes proposa que seguim introduint valors al món virtual. Amb els aparells i les connexions també serveix opinar, valorar, manar i posar límits, per fer el que puguin excepte deixar-ho estar o generar un conflicte permanent. “Hem d’ajudar-los a descobrir que hi ha vida més enllà del món digital i aconseguir que hi hagi cert equilibri entre les dues dimensions”, comenta als pares.

OPTIMISTES

La Susanna tampoc té cap intenció de ser amiga dels seus fills però reconeix que li agrada que li expliquin coses. “Quan jo era adolescent era responsable a casa, com els meus fills, però també he fet de les meves, com tothom. De les equivocacions se n’aprèn. Si tot està encarrilat i hi ha un rumb marcat que és mínimament correcte, després tot es posa a lloc”. Al llibre, Funes recorda que l’adolescència és un temps de primeres vegades, i és aquesta la part que preocupa als pares encara que ho diguin amb la boca petita -“Que provin i experimentin però que no s’equivoquin”-, i puntualitza que no sempre trien bé. El Marc, conscient que les adolescents amb què conviu ara són l’evolució de les seves filles petites, confia en la feina feta abans de l’adolescència: “La paternitat i la maternitat tenen molt a veure amb confiar en la vida i en els fills sabent la feina que has fet els anys previs: generant confiança, demostrant que els estimes i que sempre que et necessitin hi seràs. Espero que tot això doni els seus fruits”. Funes incideix en aquesta idea, que mares i pares influeixen des de la vida quotidiana i que “s’han d’abordar temes com la sexualitat, els usos de drogues o les pantalles, encara que no sigui fàcil entre tensions i dificultats”.

QUÈ NECESSITEN ELS FILLS?

El Joan està convençut que els fills necessiten fermesa, però no intransigència. “Que sàpiguen que vetllarem per la seva seguretat, els donarem eines per créixer i anar per la vida, i que encara que discutim o marxin lluny nosaltres sempre hi serem”. En aquest sentit, la Susanna està convençuda que en general no s’escolta prou els fills i cal fer-ho per saber què necessiten. L’aportació del Marc és que ni claudiquen ni eludeixen la funció paterna. “Això suposa que, si hi ha problemes, no els entenem o no sabem què fer. No podem deixar que s’espavilin sols. Si fem de pares hem de ser-hi”, diu. Tots fan que sí quan la Mònica recorda que gairebé sempre que els fills necessiten que els escoltis no és el millor moment, i que aquesta disponibilitat implica estar oberts a les seves necessitats, que són canviants: “Quan s’obren i tens l’oportunitat de poder-los ajudar és el moment de deixar el que estàs fent i escoltar-los”, conclou. Acabem la conversa amb el Jaume, que insisteix que no podem deixar els adolescents sols: “Els pares hem d’ajudar-los a controlar l’angoixa, ser el seu espàrring i, malgrat tot, ser-hi. No els deixem sols ni sense criteri encara que no sempre sabem com fer-ho”. Llegim al principi del llibre que “no existeix cap manual de bon pare o bona mare”, però llegir el llibre ens ajudarà a saber com fer-ho millor.