TRINITAT GILBERT

De pírcings, ‘tattoos’ i cabells blaus

Quan els fills demanen un canvi d’estètica, cal dialogar amb ells, preguntar per què el volen fer i educar-los en les implicacions i conseqüències socials de fer-lo

En Miquel i la Camila (dreta), dos dels testimonis del reportatge, acompanyats d’una amiga que porta un pírcing al llavi, la Sònia Castillejo Zoom

L’Íngrid Riera (16 anys) va decidir rapar-se els cabells (per la part de clatell), i després de demanar-ho insistentment a la família, l’àvia materna la va acompanyar a la perruqueria per fer-s’ho. “Tinc molta quantitat de cabell, i suava molt. També m’ho volia fer perquè m’agrada com queda el pentinat”, diu. Al seu costat, el seu amic, en Miquel Colomb (16 anys), que l’ha escoltada, explica que ell té un tatuatge en una costella. “És una creu que conté les inicials del nom de ma mare i dels meus tres germans”, diu.

El tatuatge li va fer mal. “M’havien dit que en feia, però jo no n’estava segur”, recorda. La seva mare l’hi va acompanyar, i malgrat que “en un principi ella n’era reticent, quan me’l va veure fet, li va agradar”, diu el Miquel. I al seu costat, la Camila Montanyà (15 anys), amb els cabells tenyits de color vermell-taronja -“Que es vegi d’un o altre color depèn del sol”- comenta que va demanar a casa de poder-s’ho fer. “Des de petita que m’agrada la guineu, el color vermell, i pensava tenir els cabells del mateix color, però em tiraven enrere els tints químics”, diu la Camila. Al final, juntament amb unes amigues, se’ls va tenyir amb henna: “M’han dit que em durarà sis mesos i que és un producte natural”, assenyala la Camila.

A la colla d’amics, l’Íngrid, el Miquel i la Camila tenen una companya amb pírcing, la Laia Holgado, guarniment que justament cap d’ells tres porta, però que respecten en els altres companys. I asseguren que tenen molts més companys que també porten els cabells tenyits (de blau), tenen tattoos i també pírcings.

Sobre l’estira-i-arronsa entre fills i pares perquè els primers triïn la seva estètica personal, el pedagog Xavier Ureta sosté que “una educació excessivament tolerant no atorga als pares prou autoritat moral per impedir qualsevol tria que puguin fer els fills en la seva imatge externa, per extremada que pugui ser”. Sigui com sigui, “les reflexions dels pares són obligatòries, perquè sovint els fills no tenen prou criteri per entendre que algunes d’aquestes modes estètiques (permanents) poden tenir efectes secundaris, i n’han d’estar advertits”, diu Ureta. Una de les advertències, per exemple: si volguessin treballar, en segons quines feines no els contractarien per aquest motiu concret.

VALORAR, NO PROHIBIR

Dit això, Ureta reconeix que “les prohibicions són contraproduents, i, com és propi de l’adolescència, els generen una disposició a exagerar l’estètica triada encara més, si és possible”. Així que potser “la millor estratègia per dissuadir els fills d’adoptar segons quines estètiques més agressives amb el seu propi cos és el diàleg sincer, distès, alegre i continuat en l’àmbit familiar”.

"Les prohibicions són contraproduents, i, com és propi de l’adolescència, els generen una disposició a exagerar l’estètica triada encara més, si és possible”

Xavier Ureta - Pedagog

En aquest sentit, la pedagoga Conxi Reig Sansó, vocal de la junta de govern del Col·legi de Pedagogs, coincideix que el “diàleg pot contribuir que uns i altres entenguin els arguments que els posicionen en un sentit o l’altre”. “La llei no permet als menors fer-se tatuatges ni pírcings sense el consentiment patern. És la llei la que ho prohibeix. Això significa que, si els pares no estan d’acord que el fill es faci pírcings o tatuatges, senzillament no ho han d’autoritzar. Si se’ls fan, l’autor haurà comès una infracció al no tenir el consentiment dels progenitors i, per tant, està subjecte a una possible denúncia”, assenyala la pedagoga.

Dit això, la feina dels pares “és entendre, respectar i acompanyar”, diu Reig. De fet, “han de fer el que sentin que han de fer, perquè la decisió forma part de les seves atribucions com a pares i com a educadors”. Tot i amb això, els aniria bé tenir en compte que “les decisions estètiques que prenguin els fills poden tenir conseqüències per a la salut (i per a d’altres aspectes socials)”. Per això, un consell, segons la pedagoga, és consultar el metge de capçalera. “Els CAP faciliten informació valuosa sobre aquests temes i tenen valor de ser neutrals a ulls dels fills”, diu la Conxi Reig.

La llei no permet als menors fer-se tatuatges ni pírcings sense el consentiment patern

Xavier Ureta també apunta a la influència del cercle d’amistats, dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. “Cal educar-los en un bon ús i guiar-los perquè no siguin un cosmos d’influències ideològiques o estètiques interessades”, indica. En aquest sentit, la catedràtica d’educació Maria Rosa Buxarrais coincideix que a l’adolescència sentir-se acceptat en el cercle d’amistat és molt important. “Els joves substitueixen la família pel grup d’amics, i és aquí on construeixen la seva identitat com a persones. Els amics es converteixen en el més important: gustos, aficions, aspecte, personalitat, sexualitat... Totes aquestes qüestions es van forjant en el cercle d’amistat”, diu Buxarrais.

Per la seva banda, la psicòloga Estefania Carreño afirma que “el millor que podem fer sempre com a pares és donar-los l’opinió més sincera”. És a dir, “els podem dir que no ens agrada, i preguntar-los per què volen fer-s’ho, que s’expliquin”. Esclar que no és el mateix fer-se un tatuatge a la cara que a l’esquena, o que tenyir-se els cabells. “El color dels cabells canvia fàcilment, mentre que no passa el mateix amb els tatuatges”, exposa Carreño.

A l’adolescència sentir-se acceptat en el cercle d’amistat és molt important

Així, pares i mares poden i han de traslladar als fills les seves preocupacions, com que una estètica determinada pot comportar-los problemes socials. Per exemple, “una cresta de color vermell els pot impedir aconseguir una feina concreta que els agradaria tenir o un pírcing al nas pot fer que no els deixin entrar en una discoteca que els agrada”, apunta la psicòloga, que matisa que “actualment ja no passa tant”. Però sigui d’una manera o altra, “el més important és acompanyar-los en aquesta decisió. Però acompanyar-los mentalment, és a dir parlar-ne, dialogar per entendre si els fills ho tenen clar i en saben les implicacions i conseqüències”, diu Carreño. I un cop sabudes les conseqüències de les decisions, “els pares han d’ensenyar-los a assumir-les, que és molt important”, conclou.