RAQUEL FONT

Com viuen l’adolescència els infants adoptats?

Durant l’adolescència, moment vital de construcció, apareixen molts dels traumes i altres aspectes que en la infància podien estar amagats

L'adolescència dels infants adoptats pot ser una mica més complexa que la de la resta / GETTY Zoom

La Laia té dos fills que va adoptar quan tenien només un any al Marroc. El nen ara té 15 anys, i la nena 14. Són molt diferents l’un de l’altre i des que els van anar a buscar a l’orfenat ja es van adonar que tenien una manera d’afrontar la vida absolutament diferent. La Laia explica que el nen va estar molt abandonat, no l’atenien en cap sentit, físicament estava molt deteriorat, no es movia i ni tan sols plorava. En canvi la nena era “la reina de l’orfenat”, una supervivent: aconseguia que li fessin cas i era capaç d’agafar menjar de qui fos.

Precisament, els primers anys de vida de l’infant adoptat determinen molt quina mena de dificultats o de problemes podrà tenir al llarg de la seva vida, però especialment en l’adolescència, que és un moment en què, segons l’educador familiar Dani Hernàndez, apareixen molts dels traumes i altres aspectes que en la infància podien estar amagats.

En Dani Hernàndez és educador social i treballa amb nois i noies de 10 a 25 anys, especialment entre 14 i 18, que tenen algun tipus de dificultat o trastorn de conducta, i s’ha especialitzat en l’atenció a famílies amb nens amb trastorns de l’espectre de l’alcohol fetal (TEAF), molts dels quals són adoptats. El projecte d’Educadors Familiars que lidera Dani Hernàndez planteja intervencions per a tota la família a casa mateix perquè això els permet establir un vincle i intervenir en el dia a dia de la família.

UNA ETAPA MOGUDA

L’adolescència és una etapa complicada i dura per si sola per a qualsevol persona, perquè són uns anys en què es produeixen molts canvis físics, emocionals i socials.

L’adolescència és una etapa complicada i dura per si sola per a qualsevol persona

El pas de primària a secundària dels fills de la Laia, segons la mare, “va ser horrorós”. De sobte el fill va canviar d’actitud, va començar a sortir, no tornava a l’hora, no contestava al telèfon, en els estudis va fer una gran davallada. Li costa molt assumir els límits i el control de les emocions. Per a la filla l’entrada a l’institut també va ser molt complicada, desafiava tant els professors que la van arribar a expulsar i, acadèmicament, no se’n sortia, fins al punt que va haver de canviar de centre per intentar encaixar millor.

A LA RECERCA DE LA PRÒPIA IDENTITAT

Durant l’adolescència els nois i noies busquen la seva identitat. La família deixa de ser el seu referent i passen a ser-ho els amics i els youtubers, alerta Dani Hernàndez. “Els nanos tenen herois que els parlen de tu a tu i poden ser a qualsevol lloc del món. Abans el temple d’aquests nois i noies era la seva habitació, i ara és el mòbil”. I sovint per preservar la privacitat del fill “ens trobem amb nanos amb 10 anys amb mòbil i que no els controla ningú”, afegeix.

Concretament, els nens que han estat adoptats durant l’adolescència es fan preguntes com ara: qui eren els meus pares biològics?, per què em vau adoptar?, ¿estimes més el meu germà que a mi? Hernàndez, com a professional i com a pare adoptiu d’un nen de 12 anys, té clar que “els nens adoptats et posen a prova perquè en el fons tenen raó, perquè no l’has parit, però els pares no podem caure en el parany”. Quan fan preguntes, diu Hernàndez, és millor no mentir, però s’ha d’anar amb compte amb què se’ls explica.

Montse Chinchilla és psicòloga, coach i mediadora. També és partidària d’anar molt amb compte amb el tipus d’informació que es dona al nen sobre els seus orígens, perquè normalment quan són petits se’ls explica d’una manera idealitzada. Chinchilla dirigeix el centre Adopción y Mediación, un espai on atén i acompanya famílies amb infants adoptats que tenen algun tipus de dificultat, i creu que és bo que aquests nois puguin compartir les seves experiències amb altres joves que han viscut el mateix, perquè és difícil que un nen que no hagi estat adoptat arribi a entendre les seves inquietuds. Per això organitza grups per compartir vivències en unes sessions conduïdes per un jove adoptat.

Cal anar molt amb compte amb el tipus d’informació que es dona al nen sobre els seus orígens

Chinchilla també té una filla adoptada a Rússia que ara té 9 anys. La nena no té records de la seva mare biològica però té un dolor inconscient. “Nosaltres sabem que té a veure amb el fet que el temps que va passar allà no la van tractar bé”, diu Chinchilla.