GEMMA CASTANYER MORA

Viatges que deixen empremta

Estudiar un temps a l’estranger durant l’adolescència és una opció que va en augment. Més enllà d’aprendre un nou idioma, famílies i joves valoren que es tracta d’una experiència de vida que enriqueix en molts sentits

La Júlia Pera, a baix, la terecra per l'esquerra, ha passat un any als Estats Units / CEDIDES Zoom

La Júlia Pera (15) acaba de tornar dels Estats Units. Ha estat tot un any a Morley, a l’estat de Michigan, cursant l’equivalent aquí al quart d’ESO, amb una família d’acollida: la Christine, la seva mare, i la Claudia i la Kendalyn, les seves dues germanes de 18 i 16 anys, respectivament, que des del primer dia la van fer sentir com a casa. “Les trobo molt a faltar”, explica. “Ja tinc ganes de tornar-hi l’any vinent. Recomanaria a tothom l’experiència perquè tens l’oportunitat de viure en un altre país i conèixer una nova cultura”, afirma convençuda. La Júlia, a la fotografia de l’esquerra amb els seus companys nord-americans (a baix, la tercera per l’esquerra), ha viatjat amb ICES, una agència especialitzada en cursos als Estats Units, amb la qual ha pogut finalitzar l’estada tot i la pandèmia: “Els primers dies van ser angoixants, amb moments de molta incertesa”, diu la mare, Glòria Bartrina. “Ens van oferir la tornada voluntària o que s’hi quedés si la família també ho volia. Finalment s’hi va quedar. Va tenir classes online fins a l’1 de juny i el 15 va poder tornar a Barcelona”, afegeix.

Com la Júlia, cada any més de deu mil estudiants d’entre 14 i 18 anys marxen durant uns mesos a l’estranger per consolidar un nou idioma però, sobretot, com a aprenentatge de vida. Són dades de la patronal Aseproce, l’Associació Espanyola de Promotors de Cursos a l’Estranger, que aplega 55 empreses que ofereixen i gestionen cursos majoritàriament en països de parla anglesa com els Estats Units, el Canadà, Irlanda i el Regne Unit: “Normalment van a viure amb una família, però també hi ha programes en escoles i residències. A més de consolidar l’idioma, en tornen més madurs, amb més capacitat de decisió, saben integrar-se i aprendre en qualsevol entorn i són més oberts”, explica Oscar Porras, president de l’entitat.

QUAN S’HA DE MARXAR?

La primera premissa abans de decidir quan s’ha de marxar és que l’adolescent se’n vulgui anar. És un condicionant imprescindible perquè l’experiència sigui enriquidora. Toni Aguilar és el director de l’Escola Pia Santa Anna-Mataró, el centre on estudia la Júlia, i en els últims anys ha vist augmentar el nombre d’alumnes que se’n volen anar a estudiar a l’estranger: “Des de l’escola potenciem aquesta mena d’oferta en el marc dels nostres programes internacionals i acompanyem els alumnes mentre són fora i quan en tornen”, explica. “Poden marxar a partir de segon d’ESO però creiem que a tercer i sobretot a quart són els anys ideals per fer-ho. Però cal que sigui l’alumne qui hi mostri interès. Si només el té la família és possible que l’experiència fracassi”, afegeix.

La Júlia, a l'esquerra de la foto, ha estat tot un any a Morley (Michigan), cursant l’equivalent aquí al quart d’ESO Zoom

La Júlia, a l'esquerra de la foto, ha estat tot un any a Morley (Michigan), cursant l’equivalent aquí al quart d’ESO

Més enllà de l’interès en el programa, segons Aguilar, és important que el jove estudiant domini la llengua amb què es comunicarà al país d’arribada i “que el seu nivell acadèmic sigui mitjà-alt, perquè passen a fer totes les matèries amb un nou idioma i un vocabulari molt específic”: “Són recomanacions que fem a les famílies, la decisió final correspon sempre a elles”, apunta. ¿Si es domina la llengua i es té interès per marxar, tothom ho pot fer? Hi ha trets personals que ens poden garantir que l’adolescent té la maduresa o el desenvolupament emocional suficient i necessari per fer-hi front positivament, sense risc ni trauma. Ho explica Mireia Cabero, professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciència de l’educació de la UOC i directora de cultura emocional pública. Cabero destaca “el grau d’independència, la presa de decisions amb fidelitat a si mateix, l’autogestió de l’adversitat, la capacitat de relacionar-se amb les altres persones de manera positiva, de generar relacions de qualitat i segures, etcètera”. L’experiència de “sortir del niu” durant un temps, assumint la responsabilitat de tot el que els passa amb soledat física, però no emocional, “desenvolupa la seva autonomia, competència fonamental per a la resiliència”, diu. A més, si l’experiència és positiva “surten reforçats en confiança i seguretat personal i, en conseqüència, en surt reforçada l’autoestima i la capacitat de fer front a l’adversitat”.

UNA INVERSIÓ DE FUTUR

Els costos d’aquesta mena de viatges no són barats. El de la Júlia, de tot un any, va sobrepassar els 11.000 euros amb el vol i visat inclosos. Els preus s’ajusten segons els mesos d’estada i el país de destinació, però oscil·len entre els 3.500 i els 12.000 euros segons Aseproce. Nombroses agències i fundacions tenen un sistema de beques i ajudes perquè els programes puguin arribar a qualsevol estudiant que hi estigui interessat, independentment del seu nivell econòmic. Per exemple, AFS Intercultura, organització d’intercanvis basada en el voluntariat, ofereix beques que cobreixen des d’un 60% fins a un 90% del cost del programa, així com beques completes per a programes trimestrals a Europa a través del programa de centres educatius col·laboradors.

BECADA A BÈLGICA

A finals del 2019, la Maria Peinado (17), a la foto de la dreta, va estudiar durant tres mesos a Nivelles, a Bèlgica. El seu cas és força particular perquè ha sigut la primera pacient de Sant Joan de Déu becada per AFS Intercultura per passar un trimestre a l’estranger. Quan tenia deu anys a la Maria li van haver de treure una berruga que l’ha obligada a fer-se revisions periòdiques a l’hospital. La Maria va viure a casa d’una parella voluntària que la van acollir durant la seva estada. “Ells tenien els fills independitzats i a mi em tractaven com una reina. A més, a l’institut generava curiositat entre els companys i de seguida em van fer sentir com una més. També vaig fer molts amics que, com jo, es trobaven d’intercanvi”, diu.

La Maria Peinado va estudiar durant tres mesos a Nivelles, a Bèlgica Zoom

La Maria Peinado va estudiar durant tres mesos a Nivelles, a Bèlgica / Cedida

L’acord entre Sant Joan de Déu i AFS Intercultura va començar fa dos anys per a pacients o expacients que volguessin gaudir de l’experiència i es trobessin bé de salut per poder-hi anar: “Fem un procés de selecció entre els candidats, segons renda, qualificacions acadèmiques, personalitat, etc. Concedim un programa trimestral valorat en 3.400 euros. La Maria ha sigut la primera noia a gaudir de l’experiència”, explica Ramon Marco, coordinador del voluntariat del comitè de Barcelona d’AFS Intercultura. “Ella ja era espavilada, però n’ha tornat més”, diu Remei Costa, la mare de la Maria. “Penso que en l’àmbit personal li ha anat molt bé, ha tornat més madura”, conclou.

ATERRAR DE NOU

El seguiment i l'acompanyament que fan la família, els tutors i l'escola d'origen a l'estudiant quan és fora i quan torna a casa és una part important d'aquesta mena de programes. La professora Mireia Cabero destaca que la família i l'adolescent puguin mantenir la relació a distància que més els convingui: "Quan la família és font de seguretat, de guia i d'acompanyament esdevé necessària també en la distància. És el lloc comú on ens trobem, on compartim, on ens sentim estimats i cuidats", explica. Segons Cabero, els programes que restringeixen o limiten la comunicació no serien la millor opció: "La restricció no respecta ni dona llibertats a les individualitats. D'entrada, mai és la millor de les opcions".

La família i l'adolescent han de mantenir la relació a distància que més els convingui

Quan arriben a casa és probable que els uns i els altres hagin canviat: "Per tant, caldrà dedicar temps a retrobar-nos i redescobrir-nos per tornar a encaixar, vetllant pel benestar de totes i pel respecte als moments vitals de cadascú". Per a la Maria, la tornada va ser impactant: "Tu arribes amb una motxilla d'experiències viscudes i aquí tot continua igual. Necessites un temps per adaptar-t'hi". Té clar que vol tornar a marxar a l'estranger, un tret comú en molts d'aquests estudiants, com conclou Toni Aguilar: "Tornen més autònoms i amb més seguretat personal perquè han hagut d'assumir responsabilitats que aquí no assumeixen. Un element comú en tots ells és que volen tornar a marxar. Els queda la idea i la predisposició per fer-ho".