Teràpia assistida amb cans

La Teràpia Assistida amb Cans (TAC) consisteix a introduir un ca específicament entrenat com a eina de suport i treball dins una sessió terapèutica. L’objectiu és millorar l’àrea física, social, emocional i/o cognitiva del pacient o usuari amb algun tipus de discapacitat a través de la interacció amb l’animal.

Per dur a terme aquestes teràpies hi ha d’haver un terapeuta professional dins l’àmbit educatiu o sanitari (psicòleg, pedagog, fisioterapeuta, logopeda, terapeuta ocupacional, infermer, etc.), que coneix les necessitats de cada pacient i dirigeix les sessions; un tècnic en teràpia assistida amb cans, amb titulació específica, que coneix, guia i vetla pel benestar del ca durant les sessions, i un ca de teràpia. Junts, dissenyen les sessions establint objectius concrets de treball segons les necessitats de cada pacient i avaluen els resultats obtinguts.

Les sessions poden ser individuals o grupals i poden aplicar-se a diversos contextos terapèutics (centres específics de teràpia amb animals, centres hospitalaris, centres de desenvolupament infantil, centres de rehabilitació, residències per a gent gran, domicili, etc.).

Les TAC no són teràpies alternatives, sinó teràpies complementàries a les convencionals.

A través de les dinàmiques preparades per l’equip expert en aquestes teràpies, amb el ca i l’usuari com a protagonistes, es poden treballar: l’àrea emocional (identificar i expressar emocions, millorar el control d’impulsos, disminuir els nivells d’ansietat), les relacions socials (establir relacions amb els altres, resoldre conflictes, establir vincles afectius), l’àrea cognitiva (millorar la atenció, la memòria, la comunicació i el llenguatge i l’adquisició de nous aprenentatges) i l’àrea física (ajudant en els processos de rehabilitació física fomentant el moviment).

La participació del ca de teràpia augmenta l’interès i la col·laboració del pacient en les dinàmiques facilitant la feina del terapeuta, aconseguint assolir objectius de manera més significativa i amb resultats en un menor període de temps que en les teràpies convencionals.

Els cans no tenen poders màgics ni curatius en si mateixos, però són estímuls multisensorials i interactius capaços de facilitar la comunicació; crear emocions, conductes i aprenentatges i implicar els usuaris en les sessions.

Darrere cada ca de teràpia hi ha molta feina d’entrenament que no es veu. Els cans de teràpia no són cans qualsevols, no són robots ni tampoc cans de circ. Són cans seleccionats i entrenats de manera específica per un professional d’educació canina per poder participar en les sessions de teràpia de manera activa i justificada. Han de complir una sèrie de requisits quant al caràcter, l’actitud i les habilitats per garantir les bones pràctiques d’aquestes teràpies. Aquests animals han de gaudir d’un bon estat de salut física i mental controlat periòdicament per veterinaris i especialistes en conducta canina. Seria molt contradictori i poc ètic realitzar teràpies amb cans amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones amb discapacitat sense tenir en compte les necessitats ni la qualitat de vida del ca que ajuda en les sessions. Tècnics qualificats vetlen pel seu benestar en tot moment i el guien en les sessions.

EXEMPLES D’APLICACIÓ

En Mateu, de 7 anys, té TEA (Trastorn de l’Espectre de l’Autisme). En el seu cas implica dificultats de llenguatge i comunicació, socialització, integració sensorial i conducta. Tots els horabaixes va a sessions de teràpia amb diferents professionals (logopeda, psicopedagoga, d’integració sensorial i de fisioteràpia). Li agraden molt els cans, per això els seus pares van pensar a provar aquestes teràpies. La introducció del ca a les seves sessions va aconseguir millorar molt la seva participació en la dinàmica i així aprofitar-les millor. Mostrava una actitud més relaxada i les seves conductes agressives van disminuir; a més, la seva comunicació i el llenguatge cap al ca van augmentar. Els exercicis centrats en el contacte amb l’animal (tocar parts del cos, acariciar-lo, pentinar-lo o posar-li espuma) el van ajudar a augmentar el vocabulari i a regular les dificultats sensorials amb les textures, començant a tolerar noves textures com cremes, sabons o roba que fins al moment eren impensables.

Marina, de 8 anys, té paràlisi cerebral. Des de ben petita començaren les seves sessions de fisioteràpia, psicologia i logopèdia. En els darrers mesos, la seva motivació i participació en les teràpies havia baixat molt i no s’avançava en el tractament. Introduint-hi el ca de teràpia es van aprofitar molt les sessions. El temps de treball va millorar mostrant una participació activa durant 45 minuts. Na Marina interactua amb el ca i han augmentat les seves intencions comunicatives, es posa dreta, controla l’equilibri i realitza moviments més precisos per llençar pilotes al ca per jugar amb ell, camina al seu costat com a suport i està aconseguint molta més autonomia i seguretat.