Aquests dies la feina ha estat dialogar amb diferents grups d’adolescents rebotats de l’escola que miren d’orientar el seu món cap a un dels programes de formació i incorporació social alternatius (PFI). Partíem de la pregunta Què vull fer amb la meva vida? La seva primera reacció sempre és d’estranyesa: una mena de profe pirat escolta i parla sense recances sobre les seves preocupacions. Per part meva, de manera diferent a altres vegades, vaig tenir la sensació que una part significativa dels seus malestars tenia a veure amb silencis imposats. No han parat mai de parlar a classe però cada vegada poden parlar menys de les seves vides.

El qüestionari inicial era anònim, però hi posaven el seu nom. Al cap de pocs minuts de conversa, expressant-se públicament en el grup, m’explicaven secrets vitals singulars. Aviat vaig saber de robatoris o vandalismes, històries de policia o de justícia penal (amb les corresponents valoracions sobre què havia passat i sobre les respostes). Descobria com algú estava inquiet per saber el resultat d’una relació en què el preservatiu estava finalment trencat. Passava el mateix amb les dificultats per tenir accés a la “píndola de l’endemà”. Valoraven en veu alta el destí vital d’amigues embarassades. Alguna noia poc menys que abandonada expressava la voluntat d’estudiar un mòdul d’educació infantil i cuidar nens. No va faltar qui demanava la meva aprovació a una relació puntual amb una altra persona en un període d’abandó de nuvi permanent, deixant clar que allò no eren banyes.

Entremig d’aquests diàlegs, al seminari sobre La pobresa amb ulls d’infant que coordino, un professional explicava com, en un dels municipis de l’àrea metropolitana més castigats per la crisi, les treballadores socials tenen un màxim de 7 minuts per atendre cada una de les persones que demanen ajuda. Tothom estava d’acord que, quan augmenten els patiments i els malestars, el primer que cal fer és augmentar el temps d’escolta. Acaba la setmana i, abans de desesperar-me, necessito escriure que quan la vida és incertesa (adolescència) o quan tot entra en crisi (empobriment), el primer que hem de garantir són mirades que reconeixen l’altre com a persona i temps disponible per acollir i escoltar.