Quan l’any passat vaig publicar el llibre per a adolescents Álex no entiende el mundo, alguns capítols previstos no van passar de l’ordinador. Un dels aparcats es titulava Però, qui no està boig? Aquests dies en què s’ha posat de moda l’expressió brot psicòtic m’he penedit de no haver explicat als adolescents de què va això de la salut mental.
L’Àlex, el protagonista, havia escrit al seu blog: “Avui al Sebas se li han creuat els cables. Estava molt enfadat i enmig de la classe ha clavat un cop de puny al rellotge de la paret. Està boig. Crec que va al metge i li donen pastilles, que passa de prendre’s. Algunes temporades veig que la meva mare està més trista. Plora d’amagat. Alguna nit la veig capficada prenent un bon got de vi [...]”.
En la meva resposta suggeria al lector adolescent algunes idees per entendre què ens passa quan perdem la serenor. En primer lloc remetia a les pàgines del llibre que suggereixen com hem de fer servir el cap, com hem de tenir cura de la part del nostre cos que és responsable que ens enamorem o pensem. Pensar en com no matar neurones. Tot seguit, aclaria que també és una qüestió cultural, que té a veure amb com cada societat tolera els comportaments diferents i els etiqueta de malalts (endimoniats, pervertits o perillosos perquè no combreguen amb la manera de fer de la majoria). També explicava que la salut mental té a veure amb el fet d’aconseguir tenir els propis mecanismes de control. Saber trobar explicació al que ens passa, tenir maneres d’eliminar els patiments mentals que ens assalten, poder descarregar la ràbia que una situació ens produeix.
Actuem trastornats quan no podem trobar sortides. En alguns casos, falla el sistema nerviós (té defectes d’origen desconeguts) i entra en crisi en un determinat moment de les nostres vides. Però aquestes fallides poden ser compensades, reequilibrades, amb ajuda farmacològica. En altres casos, són els esdeveniments de la vida els que alteren els nostres sentiments, ens trastoquen les emocions, fan que ens envaeixi la tristor o que passem a sentir-nos el puto amo.
Al final, el capítol no publicat recordava als adolescents que, per no embogir, necessitem aprendre a mirar-nos per dins, tenir temps per parlar i persones que ens escoltin. Necessitem ser acceptats amb les nostres diferències, poder descarregar les ràbies sense destruir, ser ajudats per poder gestionar el caos que a vegades ens envaeix.
