LAURA PINYOL

Rectificar és de savis Equivocar-se és educatiu

D’entre les qualitats humanes no es destaca mai el do de no fallar, no errar, no equivocar-se, sinó la capacitat de sobreposar-se a l’error i corregir-lo. Ser capaços d’assumir que hem fet alguna cosa malament, prendre’n consciència i esmenar-ho és una de les millors maneres d’aprendre. En aquest propòsit cal combinar voluntat, determinació, esforç, objectius. D’exemples en trobaríem a cabassos, però en posarem un que vincula esperit de superació i identificació de l’error.

Imaginem que tenim un petit virtuós a casa amb una gran habilitat i predisposició per tocar un instrument. Se n’hi ensenya. Se’l porta a classes. Sap que ha de practicar a casa. Un estudiant de música que vulgui tocar, posem per cas, el violoncel no en tindrà prou amb el do que tingui. Li caldrà corregir moltes vegades els punts on s’entrebanqui, on el so surti imperfecte, on la melodia i els moviments s’encallin. A aquest petit virtuós li caldrà determinació, entrenament i anàlisi del seu petit error per superar-lo, per trobar estratègies que li permetin resoldre’l, cada vegada més de pressa, amb més naturalitat, fins que deixi de ser un problema.

Anna Graells, psicòloga a la Fundació Privada Àuria, d’Igualada, assegura: “Tard o d’hora els nostres fills també es frustraran. I nosaltres, com a pares o com a persones que acompanyem el creixement i l’aprenentatge dels nens, hem de deixar que s’equivoquin i que es frustrin, perquè la tolerància a la frustració ensenya a perdre la por a equivocar-nos i ens dóna forces per tornar-nos a aixecar quan hem caigut. I no tan sols això, sinó que també ensenya que els nostres actes i les nostres conductes tenen unes conseqüències i que aquestes conseqüències s’han d’assumir, tant si són molt satisfactòries com si no ho són tant”.

Qualsevol persona, gran o petita, entendrà que per assolir l’èxit cal saber plantar cara al fracàs. Som capaços d’erigir en referents les persones que tenen èxit, i ho transmetem als nens i a les nenes; deixem que construeixin els seus propis ídols, que vulguin samarretes amb el nom imprès de futbolistes, carpetes amb imatges de cantants, pòsters a l’habitació de les persones que admiren. Però de vegades no aprofitem aquest enaltiment, aquest reconeixement, per inculcar els valors positius que condueixen a l’assoliment de grans fites: esforç, constància, capacitat de superació, consciència que les coses no passen perquè sí, saber que de vegades es guanya i de vegades es perd.

Per això és tan important que la canalla perdi la por a equivocar-se, a no arriscar-se, a no voler assumir algun repte per por que no surti bé. Perquè la por a equivocar-se és la renúncia a viure. Graells creu que és un camí que també han de fer els pares: “Hem de deixar córrer els nostres petits, hem d’evitar sobreprotegir-los i posar-los coixinets quan cauen. Cometre errors els fa créixer com a persones, els fa prendre responsabilitat haver-se equivocat i haver corregit l’error, o, si més no, haver après que un no sempre aconsegueix el que vol o la cosa per la qual s’arrisca. No tots els partits es poden guanyar”.

Saber equivocar-se

Preparar un nen davant els fracassos o les frustracions és preparar-lo per a la vida. Pretendre fer créixer una persona al marge del risc d’equivocar-se és condemnar-la a la inseguretat. Voler aïllar una criatura i voler estalviar-li frustracions només farà que no tingui recursos per fer-ho el dia que els seus pares no siguin allà per ajudar-lo i sigui incapaç d’afrontar-ho.

Ismael Peralvarez, director d’infantil i primària i psicopedagog de l’Escola Vedruna-Vall de Terrassa, assegura que, com a casa, l’escola també és el marc on cal fixar les pautes de l’actitud: respecte, límits, valor de l’esforç. “Més que corregir, cal, d’una manera constructiva i dialogada, fer veure que potser el que ha fet no és el que s’esperava d’ell. L’error pot ser una font d’aprenentatge molt important, ja que si està ben tractat et permet en situacions similars tenir pautes de conducta que poden ser útils per afrontar la nova situació amb èxit”. De vegades, però, les actituds es contaminen per formes de conducta que determinen els adults i que són equivocades. “Quan els nens s’acostumen que se li diguin les coses 20 vegades, moltes vegades fins a la 19 no comencen a prendre consciència que el que diem és per ell”.

Actitud constructiva

Una actitud constructiva, permetre que els fills es responsabilitzin, prenguin decisions i les duguin a terme, tot i que puguin equivocar-se, els ajudarà a aprendre. A casa i a l’escola. L’actitud, segons Peralvarez, “ho engloba tot”: “És un terme que recull diferents comportaments relacionats amb la persona. Hi pots incloure des de la falta d’esforç fins a la manera de comportar-se, passant per la relació amb companys i professors. De fet, l’actitud és fonamental per a un bon aprenentatge”. I, quan es corregeix, “s’han d’evitar comentaris que ataquin la persona i centrar-se en el fet”. En aquest cas, la recomanació de Peralvarez és clara: “Ells estan en estat nen (que és el que els toca) i nosaltres hem d’estar en estat adult i fer el que això comporta: ser capaços de capgirar una situació negativa i convertir-la en un aprenentatge”.

Exemplaritat

En la relació amb canalla, els adults som un mirall. De la mateixa manera que “els adults s’equivoquen i els pares també,” afirma Graells, “els més petits han de viure amb naturalitat les situacions d’assaig-error, perquè quan s’hi trobin no se sorprenguin i puguin ser capaços d’afrontar-s’hi amb una actitud positiva i predisposats a millorar”.

Serà difícil que els membres d’un equip encaixin bé la derrota d’un partit, les asseveracions de l’àrbitre o l’alegria de l’equip rival si l’entrenador té una actitud destructiva, irrespectuosa i irada, o si els pares des de la grada s’esgargamellen amb improperis a l’àrbitre i els rivals. És de calaix, però segur que tothom ho ha vist alguna vegada.e