Fora de classe

Preferirien no fer-ho

L’altre dia, un alumne a qui havia recriminat el seu comportament a l’aula em va deixar anar una frase que és tot un clàssic: “Profe, jo no aprovaré mai perquè sóc tonto”. Jo li vaig contestar que l’ESO està pensada, fins i tot, perquè els més “curts” també surtin amb el graduat sota el braç. I que els que no es promocionen són, bàsicament, els que es neguen a fer res.

A vegades deixo anar respostes contundents perquè s’adonin que això d’anar a classe és alguna cosa més que un passatemps. Si hi ha pares que es pensen que els docents no estem capficats perquè aprenguin sense que se’ns avorreixin estan equivocats. Cada setmana m’enduc sorpreses. Per exemple, un noi marroquí que a classe no treu ni la llibreta. Resulta, però, que el tinc en una optativa de teatre i que és l’únic que ja s’ha après de memòria el seu paper. És evident que el teatre li agrada, però llavors també hauríem d’aconseguir -a la força?- que fes els deures, perquè els que mano són molt més fàcils que memoritzar el seu paper.

Tinc també una altra noia que dormita a classe, amb la qual he de batallar perquè es tregui els auriculars i que va deixar un examen mig en blanc. Li vaig dir que això no podia acceptar-ho i que fes el favor d’omplir-me’l. Amb una mirada de les que maten va entomar el meu desafiament i després va fer una de les millors redaccions de la seva promoció.

Tots aquests, de rucs no en tenen ni un pèl. En aquests casos és evident que la desmotivació és total, crònica, i busquen excuses per justificar el fracàs. Als del grup que tutoritzo els vaig passar un esquema dels estudis que podran cursar quan acabin l’ESO. Alguns ho tenien molt clar, d’altres dubtaven i, com sempre, tres o quatre deien bajanades perquè mai han pensat -ni pensaran- què fer amb la seva vida. Això pot ser normal o no, perquè també he vist adolescents amb una seguretat i projecció d’ells mateixos envejable. Mentre repassàvem aquest esquema em van preguntar si havia hagut d’estudiar molts anys. Els vaig dir que sí, que fins als 26 no vaig trobar una feina digna, que em vaig decidir a formar alumnes a partir dels 32, i que aquesta motivació m’hauria de durar fins a la meva jubilació. El que no tinc clar, però, és que veiessin que pagués la pena tant d’esforç per arribar on sóc.