Parts del Nord i del Sud

Churcampa és una província plena de cases de fang i carrers costeruts on els dies transcorrien sense grans sobresalts. Però l’anonimat d’aquest poble situat en el punt més profund de la regió andina del Perú va començar a diluir-se a principis del 2010, quan el seu petit hospital va saltar al panorama mundial per haver dissenyat un programa de part natural que restitueix el protagonisme a les dones. Amb el reconeixement oficial que li van atorgar l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’Organització Panamericana de la Salut (OPS), Churcampa es va convertir en la primera seu del part natural i cada any rep metges, infermeres i matrones de diferents països, que hi arriben per estudiar com les cesàries han estat substituïdes pels parts naturals en un 85% dels casos.

Un gran repte que es presenta a la resta del món. Segons l’últim informe sobre l’estat mundial de la infància de l’Unicef, 4 de cada 10 nens neixen en un quiròfan, malgrat les alertes de l’OMS per evitar resoldre quirúrgicament un procés tan natural com néixer, sempre que no existeixin perills per a la mare i el nadó.

“Fa 15 anys, a Churcampa el nivell de mortalitat de les embarassades s’igualava al d’alguns països africans. Era terrible i dolorós. Aquesta situació ens va portar a investigar les raons d’aquesta tragèdia”, explica Rosa Paredes, una de les doctores que va impulsar el part vertical a Churcampa.

La recerca va aportar dades reveladores: les dones estaven aterrides davant la possibilitat de viure un part des de la llitera ginecològica, allunyades dels seus familiars i en una infraestructura sanitària contrària al seu entorn natural.

“Vam haver de democratitzar el part. Les dones van rescatar el seu protagonisme”. La doctora Paredes detalla que, fa 10 anys, l’equip mèdic va dissenyar una estratègia per incloure el part natural dins dels hospitals. Avui, cadascuna d’aquestes maternitats compta amb una sala on les parets tenen colors càlids, llum tènue, una cadira semicircular, i on es permet que la mare entri amb la mateixa roba que porta per casa, i en companyia de les llevadores i els familiars. “A la mateixa sala hi ha una llitera ginecològica i un metge per a casos d’emergència. És un moment clau de la mare amb el seu cos i amb el seu fill, un procés que s’ha de respectar”, afegeix la doctora Paredes.

I a Catalunya?

Un estudi del ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (2012) reflecteix que Catalunya és una de les comunitats autònomes amb un índex més elevat de parts medicalitzats. La taxa de cesàries arriba al 23,1%, una xifra que s’allunya de la recomanada per l’OMS, que oscil·la entre el 10% i el 15%. Una altra tècnica com l’ús de l’epidural és aplicada en el 80% dels casos.

La llevadora Vanessa Bueno, amb 12 anys d’experiència en un hospital públic de Catalunya, afegeix: “Catalunya és una de les comunitats autònomes de referència en l’ús de l’epidural. Encara avui hi ha comunitats en què l’anestesista només està localitzable de 8 h a 15 h, així que si pareixes en aquesta franja horària pots tenir l’opció de demanar anestèsia. També s’aplica anestèsia quan existeix algun perill”.

L’any 2005 el departament de Salut de la Generalitat va promoure la creació de sales de part natural que en l’actualitat ja estan integrades en 27 de les 43 maternitats públiques del país. La ginecòloga Elida Alonso assenyala que en aquests hospitals s’ha institucionalitzat un pla de naixement que es treballa al costat de les embarassades de dos mesos abans del part, en què “el metge lliura a les dones aquest pla, se les informa amb detall sobre totes les possibilitats i elles les avaluen i decideixen què volen i què no volen durant el seu part. Això les ajuda a decidir-se tot i que sempre poden canviar d’opinió”.

Segons el departament de Salut, només un 8% dels naixements a Catalunya han estat per part natural, una xifra que s’ha triplicat des del 2006. La matrona Vanessa Bueno considera que “més enllà que sigui part natural o no, l’important és que les dones estiguin empoderades i decideixin de quina manera volen parir”.

Néixer a casa

Les embarassades que tenen el desig de viure un part més íntim troben un espai en els programes de part a casa. Barcelona és la província on més s’estén aquesta modalitat amb 250 casos anuals, seguida de Madrid (100) i Girona (50). Per a la llevadora Lucía Alcaraz, de l’Associació Néixer a Casa, el programa mira de fer “viure l’experiència de parir tenint en compte que és un procés fisiològic que cal integrar en la vida de la dona com una cosa normal . Això ajudarà la dona a portar la criança amb més seguretat”.

María Huerta, una de les llevadores de Néixer a Casa, explica que “l’acompanyament s’inicia al voltant de la setmana 22, quan s’assignen dues llevadores de referència, es fa una entrevista, es revisen les proves fetes i es crea un vincle per controlar mares i nadons. És a la setmana 37 quan les llevadores ja comencen a fer la visita a la casa de la família. Junts dissenyen un pla de treball i preveuen totes les situacions que puguin donar-se”.

Aquest tipus de part natural s’anteposa a les tècniques mèdiques que ofereixen els hospitals. Lucía Alcaraz no dubta a reiterar que l’ús de l’epidural està institucionalitzat. “En les dècades de 1940 i 1950 va començar a fomentar-se el part a l’hospital i va canviar la manera com era assistida la dona. Va passar a ser immobilitzada en una llitera, enganxada a una màquina amb dues cintes a la panxa, de manera que mare i fill van passar a convertir-se en objecte d’estudis científics”.

Davant d’aquest panorama, els defensors del part a casa apunten que es retorna la confiança a la dona i el control sobre el seu propi cos i les seves capacitats. Marieta Cervera, matrona al País Valencià, assegura que la idea és acabar amb aquesta consciència col·lectiva que l’embaràs és una malaltia en què la mare és una pacient. En aquest sentit, Judit Martín i Iraia Hernández no dubten a explicar els aspectes positius de la seva experiència. “No només és un part a casa, és alguna cosa més. És una experiència que et canvia la relació amb la vida. Portes el teu fill al món enmig d’una bombolla immensa d’amor”, narra amb entusiasme la Judit, mentre la Iraia ressalta la capacitat de les llevadores d’endevinar què necessita la dona en cada etapa del part.

Per un part respectat

La doctora Lola Gómez Roig, cap del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Sant Joan de Déu, assegura que les maternitats s’han adequat molt als protocols i a les guies aprovades. Un exemple és el programa MARE (Maternitat Respectada, Part Natural i Segur), que aquest hospital va iniciar el 2010 i que l’any passat va atendre 3.200 parts. Aquest model prioritza els desitjos de la dona i les necessitats del nounat mantenint els nivells de seguretat. “Les mares tenen dret a un part respectat. Que expressin el que volen, sempre que no perilli ni la seva vida ni la del fill. Si algú vol un part natural se li oferirà, però si al final necessita una epidural també se li oferirà. És un equilibri que busca incloure a tots els perfils de dones”, apunta.

Així, alguns hospitals han adaptat la seva infraestructura amb sales especials perquè la dilatació i el part siguin al mateix espai, amb dutxes, pilotes, miralls, cadires, música, llum tènue i altres elements necessaris per estimular el part menys intervingut.

Dels parts del programa MARE, només un 10% van ser naturals. Un és el de la María: “Estar en un hospital em donava més confiança, però va ser molt especial tenir intimitat al costat del meu marit per portar al món el nostre nadó. La llevadora també va ser una gran ajuda”.