La poesia és música. Oi, Miquel? Oi que faríem bé si cada dia els llegíssim com a mínim un poema? Però no de qualsevol manera, no, que això no serveix per a res. Ho hauríem de fer deixant-nos endur per la música de les paraules. Parlem molt de la comprensió i poc de la poesia, de la música de la poesia. Tu, Miquel, ens has ensenyat que l'important és saber parar l'orella i deixar que les paraules entrin una darrere l'altra, amb la melodia de cada vers. Verlaine l'encertava: " Musique avant toute choise ". Hi ha una aproximació sensorial a la poesia. Per això ho enviem tot en orris quan ens limitem a detectar la mètrica o la dimensió sintàctica de les imatges. Oi, Miquel, que faríem més bé si diguéssim a poc a poc l'inici del Sol, i de Dol i, tot seguit, el Sol i pensós de Petrarca? I això sense cap pressa per trobar-hi sentit, només pel plaer d'escoltar.
Som un país, Miquel, amb massa deliri per treure al carrer el santcristo gros. Per això aquest desfici que tenim a penjar el títol de poeta nacional. De l'Espriu vam passar al Martí i Pol, i aquest li ha passat el llistó al Margarit. Res a dir. Excepte que un país es mostra més intel·ligent quan reconeix el valor de tots els veritables escultors de les paraules, dels poetes que sabeu prendre les paraules tant del carrer com de la gran literatura per convertir-les en exquisides obres d'art, per als infants i per als grans, per als sentits i per a l'intel·lecte. Si avui no fem silenci -que "és tan fi i delicat que de dir-lo ja és trencat"- és per recordar que molts ens sentirem sempre deutors del teu mestratge. No paris de fer-nos sentir la teva música.
