16/01/2016

L’amor perdut

2 min

Què és pitjor, conèixer l’amor i perdre’l o no haver-ho conegut mai? Per als poetes és una pregunta retòrica, perquè la resposta la tenim, gairebé tots, molt clara.

Esclar que és millor conèixer l’amor, la felicitat, l’alegria, encara que siguin temporals. Perquè sempre ho són, i ho sabem. Fins i tot el rotund “fins que la mort us separi” és, al mateix temps, una promesa i una amenaça, la terrible certesa que la mort, finalment, ens separarà. Volem gaudir de l’amor, encara que no sigui etern. I si ha de fugaç, si hagués de durar només uns mesos, uns dies, ens agradaria que fos intens. Un amor que valgués per una vida.

Sembla, però, que no ho tenim tan clar quan es tracta de nens, dels nostres fills. Molts pares han sentit consells com ara: “No el pots tenir tot el dia a coll, després qui l’agafarà quan tornis a treballar?” “Els avis l’acaronen massa el cap de setmana, i el dilluns a l’escola plora més”. “S’ha d’acostumar a adormir-se sol, si no com s’ho farà quan tu no hi siguis?” “Si hi vas de seguida quan plora, a l’escoleta patirà més”... Consells sens dubte benintencionats, però que fan por quan els mires de prop. El cas més extrem és el món distòpic (ell ho considerava utòpic) que va imaginar el psicòleg Skinner a la novel·la Walden 2. Allà els nens es passaven tot el primer any dins d’incubadores de vidre i els pares els anaven a visitar “quasi tots els dies, encara que només fos uns minuts”. A la delirant imaginació de Skinner aquells nens creixien perfectament feliços, especialment els orfes, que no envegen els altres nens “perquè pràcticament no hi ha diferència entre ells”.

Hauria de tractar així la meva dona? ¿Hauria de ser un marit fred, distant, antipàtic, no abraçar-la, no passar temps amb ella, no fer-li cas encara que plori, i així, pobreta, si haig d’anar fora o si em moro, ella no patirà? La vida, certament, no és un camí de roses. Vindran moments difícils, el dolor i la pèrdua, la soledat i el desencís, la malaltia i la mort. La nostra missió com a pares no és donar als nostres fills petites frustracions perquè s’hi vagin acostumant, sinó una infància feliç, plena d’amor, que sigui per sempre un refugi en la memòria, una sòlida roca en dies de tempesta. ¿Vol que els seus fills no vegin la diferència entre ser a l’escola o a casa? Entre estar amb desconeguts o amb els seus pares? ¿Vol ser el tipus de cònjuge o de pare al qual ningú trobarà a faltar, a qui ningú plorarà? Doncs miri, jo més aviat voldria ser el marit i el pare al qual recorden amb afecte i ploren amb dolor; voldria deixar darrere meu un forat que totes les llàgrimes del món no poguessin omplir. Com van aconseguir els meus pares.

stats