En un parc públic, un nen d'uns deu anys corre darrere d'un altre i cau a terra. Conseqüència: genolls pelats. Plora desconsoladament mentre el seu amic el consola. El seu pare s'hi acosta, l'aixeca d'una revolada, li passa la mà per damunt la ferida per treure-li la sorra i li diu: "No ploris més, no veus que plorar és cosa de nenes!" El nen s'empassa les llàgrimes i diu que d'acord, que no plorarà més. Feia temps que no escoltàvem aquesta expressió d'un pare, que deu ser un seguidor del mític John Wayne, que anava a cavall tot el sant dia posant ordre entre els pistolers, però que com tot ésser humà, per heroi que sigui, també devia plorar, però amagat de les mirades dels altres.
Ens semblava que aquesta identificació del fet de plorar amb el món femení era un peça arqueològica, un record d'un passat que no volem que torni, però es veu que no, que encara hi ha persones que miren de transmetre aquesta absurditat als seus fills. De tant en tant veiem un jugador de futbol que plora en públic i aquestes llàgrimes són l'aportació més gran que fan a l'educació del país, molt més que els seus èxits esportius sempre ben amanits amb quantitats de diners que formen part dels nostres somnis i que mai no seran realitat. Però ens van impressionar encara més les llàgrimes del senyor Higgs, aquest home de 83 anys que ha vist confirmada, amb una seguretat gairebé total, la seva teoria sobre l'existència d'una partícula que té la missió de donar massa a tot el que té massa, tant si plora com si no. Veure aquest científic emocionat per la confirmació d'una hipòtesi que ell va anunciar fa uns quants anys hauria de ser un dels moments de l'any, perquè ens trobem davant d'un home savi, científic i que plora. Què més podem demanar? No sé què en pensarà, d'aquesta imatge, el nostre pare John Wayne. Segur que si la coneix se li hauran trencat alguns esquemes.
