“Doneu-me la felicitat i seré virtuós”. Aquesta és la petició de la criatura al seu creador, el Dr. Frankenstein. Tenim aquí, formulat de manera esquemàtica, el projecte final de totes les utopies. Davant la realitat, que ens obliga a esforçar-nos per conquerir un benestar sempre precari, s’alça l’ideal d’un món just, perquè tindrà garantides les condicions de la seva felicitat.
L’utopisme, un gènere literari europeu, neix amb la Utopia de Thomas More (1478-1535), La Ciutat del Sol de Tommaso de Campanella (1568-1639) i La Nova Atlàntida de Francis Bacon (1561- 1626). L’objectiu últim és el mateix en els tres projectes, encara que divergeixin els mitjans per arribar-hi. More vol instaurar la justícia amb la igualtat democràtica, Bacon vol garantir el progrés amb la investigació científica i Campanella creu que la pau perpètua s’assoliria amb l’extensió del pensament racional. Tots tres estan convençuts que l’obediència a les normes racionals és fàcil i que en una república racional tothom seria assenyat. El correlat pedagògic d’aquests projectes utòpics és l’ Orbis Sensualium pictus de Comenius (1592-1670), pare del sensualisme pedagògic.
Comenius concep l’escola com un lloc on es fomenta la curiositat i els càstigs corporals són desconeguts, es memoritzen poques dades i s’aprèn resolent problemes i estimulant la imaginació. També és el primer gran defensor de l’escola pública i de l’educació permanent, a més de ser pacifista i feminista. Si podia ser tot això era perquè estava convençut de la possibilitat de crear des de l’escola una societat racional capaç de garantir la concòrdia universal. El seu intel·lectualisme pedagògic-moral el fa afirmar, amb confiança plena, que si es mostra als homes quin és el seu bé complet no podran sinó sentir-s’hi atrets.
I així arribem al curs 2014-15. Avui no em sorprèn tant que un projecte racionalista com el de Comenius continuï sent una utopia, com la nostra resistència a pensar seriosament les raons de la postergació permanent de la redempció pedagògica de la humanitat. A què es deu? ¿A la invencible resistència de les forces de la reacció o al fet que aquests projectes estiguin mancats d’una reflexió antropològica seriosa? Per què el doctor Frankenstein continua negant-se a fer-nos feliços?
