Fomentant l’empatia

Acavall entre la passivitat i l’agressivitat trobem l’assertivitat, una habilitat social que consisteix a manifestar de manera clara, franca i respectuosa les pròpies opinions i a acceptar els pensaments i les crítiques dels altres. “Ser assertiu -explicava recentment l’escriptora i pedagoga Eva Bach, coautora amb Anna Forés del llibre L’assertivitat - s’està convertint en una qualitat desitjable”, però alertava que “cada cop és més fàcil trobar persones que tot i tenir un estil més aviat agressiu van d’assertives”. “La verdadera assertivitat és una virtut de la qual no es presumeix, sinó que s’exerceix, i que es practica més que es predica”, sentenciava Bach en al·lusió als que volen imposar únicament el seu punt de vista.

Tot i aquest mal ús, l’assertivitat és el mitjà més adequat per teixir unes bones relacions, especialment entre pares i fills, perquè es fonamenta en un diàleg basat en la confiança i el respecte mutu. Anna Maria Sells, directora del Gabinet d’Educació i Teràpies Neurofuncionals, assegura que la principal virtut de l’assertivitat és que els nens “creixen emocionalment i mentalment de manera saludable, perquè promou el respecte per un mateix sense anar en contra de ningú”. Sells, que assessora l’equip educatiu i els pares d’algunes escoles bressol, afirma que “molts comportaments inadequats dels infants responen a la falta d’assertivitat”. Per aquest motiu defensa que “sempre s’ha d’utilitzar una comunicació assertiva i fer prevaldre un posicionament amb alguna referència objectiva perquè el nen tingui un criteri a l’hora de prendre decisions”. “Les ordres han de ser fermes i clares amb els més petits -assegura la coach -, i cal donar-los dues alternatives quan són més grans, perquè la reflexió s’ha d’educar, els has de capacitar, perquè si no no ho integren”. Quan s’està discutint sobre alguna cosa, els pares poden dir-li al fill que entenen el seu punt de vista però que ells consideren que no és la millor opció. Buscar el punt mitjà o una solució justa per a les dues parts és el suggeriment que donen els experts per encarar un diàleg que s’embarranca.

Informació i normes

Sells considera que un dels errors més comuns que cometen les famílies és donar un excés d’informació als fills quan encara són petits: “Poden entendre una intenció, però no tot el discurs. Argumentem massa per fer-nos entendre, però no són adults petits i no tenen memòria històrica”. L’assertivitat tampoc implica que s’hagi de discutir sobre tot, ja que no s’hauria de perdre de vista que la funció dels pares és guiar i establir límits que han de complir-se per tenir una sana convivència. En canvi, sí que s’ha de fomentar el diàleg amb converses sobre temes d’interès mutu perquè l’infant pugui expressar la seva opinió i intercanviar punts de vista oposats.

A casa del Josu i l’Eli el diàleg amb la seva filla gran, l’Isaura, que té tres anys, forma part del seu dia a dia. “Sempre dialoguem, per a tot, i ara més, perquè té moltes pors, ja sigui perquè plora el seu germà petit o perquè el ventilador fa soroll”, assenyala ell. El caràcter de la seva filla també hi ajuda: “Té enrabiades molt fortes i després de contenir-la iniciem el diàleg per escoltar les seves necessitats. Saber escoltar és bàsic per veure què li passa”, diu el Josu. Creu que no tot ha de passar pel sedàs del diàleg: “Pujar al sofà no és negociable, és un no i s’ha acabat. Moltes vegades no cal un raonament, perquè els límits estan clars, però hi ha situacions que sí que ho requereixen”. Que els pares vagin a l’una és una condició indestriable per a l’èxit de l’empresa. “Els acords amb la parella són claus. S’ha d’anar a l’uníson i remar en la mateixa direcció perquè ho entengui, sense desautoritzacions de l’un cap a l’altre”, subratlla el Josu.

Els pares, un mirall

Els pares són el model del fill i l’assertivitat ha de bastir-se tant en la paraula com en els fets per evitar incongruències. Aquesta relació positiva entre pares i fills només arrela si la conducta i el discurs dels progenitors són coherents entre si. Acordar les regles de casa prèviament resulta, doncs, indispensable. També explicar al fill quins són els seus drets i els seus deures i les conseqüències que pot tenir incomplir-les. “Quan són petits han de saber simplement si una cosa està bé o malament. Amb cinc o sis anys ja són més madurs per entendre que tot té conseqüències”, diu el Josu. També admet que no sempre és fàcil mantenir una comunicació assertiva amb els fills: “Si tu estàs malament et costarà mantenir-hi un diàleg serè. Hi ha moments personals, també, en què no ets empàtic. A casa, a les nou m’agrada mirar el telenotícies i la nena va a dormir, i encara que digui que no té son se n’hi va: no hi ha diàleg possible. La seva mare, en aquest cas, no és tan taxativa”. La seva professió com a docent l’ha ajudat a casa: “L’assertivitat i l’empatia són vitals com a mestre”.

L’escolta activa, que ha de ser recíproca, juga un paper central en la comunicació assertiva. Escoltar els seus sentiments i ensenyar-los a escoltar és una valuosa eina per al seu desenvolupament. “Cal ensenyar el torn de paraula; dir-los, per exemple, que ara estem parlant nosaltres, i després preguntar-los què et volien dir. Educació i modelatge, contingut i forma. La millor manera d’educar-los és donar-los un bon model, que els pares han de seguir, perquè si no els fills tampoc ho faran”, diu Sells.

L’egocentrisme dels nens, que es veuen com el melic del món, no hi ajuda. Sigui com sigui, Sells opina que “cal contenir el seu temperament perquè el seu caràcter es va forjant de mica en mica, i quan cal se’ls ha de dir que la seva actitud no ens agrada. L’assertivitat és una habilitat social que se sustenta en l’autoestima perquè afrontin situacions complicades i aprenguin, per exemple, a compartir joguines amb els seus amics, perquè ells sempre volen fer prevaldre els seus interessos”.

Reforç positiu

A l’hora de gestionar un conflicte, Sells també coincideix en la importància de mostrar-se empàtic sense amagar com et sents tu: “Entenc que t’enfadis, però això no està bé i no m’agrada. No s’ha d’ignorar el sentiment, l’emoció que pugui sentir, però manifestant alhora el que et genera a tu aquesta reacció”, apunta. Una de les premisses de l’assertivitat és el reforç en positiu, que consisteix a dir les coses en afirmatiu i no en negatiu: “La instrucció ha de ser positiva, no els has dir que no posin els peus sobre la taula sinó que els posin a terra”. D’aquesta manera els fills aprenen el que han de fer i no el que no han de fer.

Les conductes positives s’han de reconèixer perquè vegi i entengui que és apreciat pel que és i no pel que pot arribar a ser: “Picar l’ullet o una mirada d’aprovació és un reforç positiu que ens serveix per valorar una resposta correcta i anar marcant el camí”, prossegueix Sells, que no té cap dubte que “quan se’ls té en consideració i se’ls permet l’assaig-error en positiu els validem com a persones, ja que reforcem la seva seguretat i autoestima”. Una comunicació clara i coherent que ha d’anar acompanyada de seguretat en les formes i en el to, sense alçar mai la veu, que és senyal de debilitat i autoritarisme: “Si els pares han perdut els estreps, cal que després busquin un moment de calma i els expliquin que no han actuat bé cridant-los”, conclou Sells.