EN FAMÍLIA

Ni premis, ni càstigs

Els premis (promesos) i els càstigs fa temps que s’ha demostrat que no modifiquen la conducta humana. Un premi pot tenir cert efecte quan està en vigor: “Si treus notables aquest trimestre, et compro la bici”, però si el següent trimestre no hi ha premi, el rendiment normalment disminueix a nivells més baixos encara que al principi. ¿Caldria oferir una bici cada trimestre? Quantes bicis hi caben, a casa seva?

D’entrada, quan oferim un premi estem dubtant dels nostres fills. Mai els direm “Si et menges el gelat, et compro la bici” perquè sabem que se’l menjaran sense oferir-los res a canvi. Per tant, només oferim un premi quan pensem que, sense premi, no ho faran. I per què pensem que el nostre fill no estudiarà? Pel que fa al càstig, produeix ràbia i la ferma decisió de tornar a fer el mateix que l’ha provocat, però d’amagat. És a dir, ni premis ni càstigs són útils per educar els nens.

Als adults sí que els castiguem. És cert. Però només els castiguem per coses realment greus (no per haver posat els peus al sofà o haver deixat les joguines per terra), en virtut d’una llei, amb dret a defensa legal i a apel·lació… I, de tota manera, no pensem que aquest càstig faci bona la persona. Si necessita un comptable per a la seva empresa, ¿n’escolliria un que hagi estat a la presó per estafa pensant “Com que l’han castigat, ara serà honrat”? Si algú es rehabilita és perquè a les bones presons hi ha psicòlegs, educadors, programes específics de reinserció… Però el càstig, per ell mateix, no fa millor a ningú.

I encara que funcionessin, encara que estigués demostrat que els nens a qui s’ofereixen premis o s’amenaça amb càstigs estudien més, endrecen més la seva habitació o tenen més probabilitats d’arribar a ministres, no ho faria amb els meus fills. Perquè crec que hi ha uns principis morals que són més importants que els resultats pràctics. Una persona que només fa el que és correcte perquè espera aconseguir un premi o una recompensa no és una persona moralment bona, sinó una persona interessada. Una persona que no roba per por a la policia i a la presó, però que robaria si tingués la seguretat que no l’enxamparan, no és una persona honrada, sinó un lladre covard. No cal un premi per fer el que és correcte, ni un càstig per abstenir-se de fer el mal. Així em van educar els meus pares, i així he intentat educar els meus fills.