Nenes i maquillatge: on són els límits?

BarcelonaEl primer que ens diu Gemma Tejedor, psicòloga de l’equip de Vincles és que una nena no es vol maquillar perquè vegi la seva mare fer-ho cada matí i demana trencar aquest mite perquè no redueix el conflicte, sinó que culpabilitza la mare. A més, recorda que cada vegada hi ha més mares que no es maquillen o es maquillen poc i no li donen la importància d’altres moments i, en canvi, les seves filles volen maquillar-se igualment. Per tant, creu que fer aquesta correlació és un error. “Les ganes de maquillar-se d’una nena ni són patològiques ni venen del model familiar”, diu Tejedor. 

Per què es volen maquillar?

Segons han reflexionat des de l’equip del centre Vincles, el joc simbòlic típic de determinades edats porta implícita la imitació i nens i nenes tenen cada vegada més accés a continguts on poden rebre aquests referents, però també destaquen que al final, maquillar-se és un acte de creativitat, d’exploració de la mateixa identitat i un joc més per experimentar amb l’aspecte físic. Ho compara amb l’afició que tenen molts infants de disfressar-se. 

Es volen sentir guapes?

Més enllà del joc simbòlic, Tejedor reconeix que voler-se maquillar és la manera que tenen les nenes de buscar la seva identitat i la seva feminitat: l’aspecte i l’aparença és una d’aquestes potes. Ho compara amb les ganes de posar-se sabates de taló, lluir vestits llargs o portar bosses de mà. Per això, la psicòloga creu que es pot aprofitar aquesta situació per tenir converses al voltant de l’aspecte i ajudar-les a desenvolupar el seu pensament crític: per què et ve de gust maquillar-te? Et fa sentir més bonica, ets més feliç? 

Com ho abordem?

La proposta de Tejedor és acompanyar l’infant i no prohibir ni reprimir, perquè quan s’opta per aquesta via censuradora s’alimenta l’interès i el malestar. S’ha de buscar un joc d’equilibris i oferir alternatives. És important fer-los veure, en funció de l’edat, que aquest maquillatge és només imatge i, alhora, intentar que diversifiquin i fins i tot vincular-ho amb l’autocura i el relaxament. “Mentre no sigui una obsessió, fer aquesta activitat és saludable”, diu Tejedor que anima a fer-la fins i tot conjuntament. 

I a l’escola, com ho han d’abordar?

La feina en aquest tema és a casa, ja que l’escola tampoc ha de prohibir ni censurar. De fet, molts mestres defensen no ser ells qui facin aquest paper. Sí que poden, però, fer tallers de sensibilització i donar noves referències del rol de la dona més enllà de les feines que tenen associada la imatge en el seu èxit, és a dir, dones del món científic i intel·lectual. També es poden treballar contes amb perspectiva de gènere per desmitificar la perfecció femenina i ajudar a trencar estereotips. “Oferir feminitats diverses igual que noves masculinitats –diu Tejedor–, per promoure la igualtat de gènere i l’autonomia femenina”. La imatge, la cura, l’aspecte i altres temes entorn una feminitat que cada vegada es busca més aviat es poden tractar, a l’escola, igual que la sexualitat. Això sí, sempre tenint en compte que cada infant va al seu ritme i que hi ha nenes que la necessitat de jugar i expressar-se amb el maquillatge els arriba abans i a d’altres, després.

Té a veure amb la hipersexualització?

Quan les nenes, encara petites, es volen maquillar per semblar grans, sovint aquest fet va lligat a la hipersexualització. En aquest context, cal trobar un cert equilibri i limitar-ho, és a dir, a parlar i reflexionar sobre la no necessitat de tenir pressa i la idoneïtat, o no, d’anar a l’escola maquillada, igual que ho faríem si nenes de Primària volguessin anar amb sostenidors a classe. Forma part d’aquest joc d’equilibris que cal trobar entre la llibertat absoluta i “llençar-ho tot a la brossa”.