Ni mama ni papa: per què el meu fill em crida pel nom de pila?

Alguns infants es refereixen als seus pares pel seu nom de pila, i s'allunyen del tradicional mama o papa. Tot i que pot resultar estrany, sovint té una explicació senzilla: l’infant ho ha sentit a dir. “Quan això passa és perquè els pares es diuen pel nom, no es refereixen a la persona pel rol que fa, sinó pel nom, i així el nen o la nena aprèn que s’hi ha d'adreçar d'aquella manera”, explica Sylvie Pérez, psicòloga i professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la UOC. Generalment, dins de les famílies, els pares s’identifiquen pel rol que desenvolupen davant dels nens i s’autoanomenen així: “Anem a veure el papa” o “demana-li a la mama”.

Un altre motiu, segons Pérez, pel qual un infant pot utilitzar el nom de pila en comptes de mama o papa és que la persona progenitora no s'acabi d'identificar amb el rol i, per tant, no es refereixi a si mateixa com a tal. “Si l’infant no ho sent, perquè entre la parella o entre familiars es criden pel nom i tampoc es reforça la figura de mama o papa, llavors no ho aprèn i, en conseqüència, no ho utilitza”, assenyala. També pot passar que l’ús del nom propi generi simpaties i riures entre els adults, i que l’infant interpreti que és un recurs que fa gràcia: “Si tu rius, el nen ho entén com una cosa positiva, és a dir, pensa que està fent alguna cosa que agrada i per això ho repeteix”, comenta Pérez.

Pot ser un símptoma d’una manca de vincle amb els pares?

“En general, no, però en alguns casos sí que podria ser una qüestió de distanciament que fa el nen respecte a la mare o al pare”, adverteix la psicòloga. Més que fixar-se en l'ús puntual del nom propi, cal observar com es refereix l'infant habitualment als seus progenitors: si en parlar-hi utilitza sempre el nom en lloc de mama o papa, podria indicar un distanciament emocional subjacent que seria convenient explorar. "El que pot ser indicador de distanciament no és l'ús puntual del nom, sinó la manera habitual de referir-s'hi", precisa Pérez.

Com reconduir la situació?

Si els pares volen que els seus fills els anomenin mama o papa en lloc d'utilitzar el seu nom, la recomanació principal és actuar amb naturalitat i persistència. Segons Pérez, “no s’ha de fer xantatge emocional ni oferir recompenses per intentar que diguin mama o papa, perquè això reforçaria la conducta per un motiu extern i no genuí”. Tampoc convé riure ni dramatitzar la situació. Si el nen ja ha adquirit el costum de fer-ho, el més adequat és reconduir-ho de manera progressiva, sense enfadar-se ni convertir-ho en un conflicte.

“La clau està en persistir amb l'exemple i mantenir la referència”, insisteix Pérez. Així, els pares poden incorporar expressions quotidianes com “porta-li això a la mama” o “digues-li al papa” per reforçar de manera natural l'ús d’aquestes paraules. Al cap i a la fi, que l’infant utilitzi el nom propi no és res ofensiu; sovint respon a factors d'aprenentatge casual. El més important és actuar amb paciència i constància, oferint un model clar de comunicació sense pressionar.

Pot canviar amb el temps?

L’ús d’aquests termes no és definitiu. Segons la psicòloga, “res és irreversible i menys encara aquest tipus de qüestions lingüístiques: un infant pot començar adreçant-se als pares pel nom i, més endavant, tornar a dir-los mama o papa de manera natural”. Pérez destaca que el més rellevant no són tant les paraules escollides com el rol que es construeix: si l'infant percep clarament qui ocupa el lloc de pare o mare, el llenguatge s’adaptarà de manera espontània.

Els estils de criança i l'entorn social també poden influir. Per exemple, si els nens passen molt de temps amb els avis i senten que els adults es refereixen als avis com a mama o papa, poden acabar confonent els termes. “És fonamental tenir cura de com anomenem els altres davant dels nens, ja que la manera com ens posicionem a nivell de rol té molt pes en la seva percepció”, assenyala Pérez.