TRIBUNA OBERTA
AINA CABAU VALLVERDÚ

Quina educació infantil volem?

Aina Cabau és educadora infantil

Un nou camí per aprendre / FOTO: M. GARCÍA / T. VAN DER MEULEN Zoom

¿Estudies dos anys educació infantil i representa que has d’estar preparada per afrontar la situació que et trobaràs un cop entres a treballar? Aquesta és la pregunta que em balla pel cap dia sí i dia també. La resposta és ben clara: no. Un no rotund i sec.

Quan vaig acabar els estudis bàsics per dedicar-me a la petita infància vaig entrar directament a la roda sense preguntar-me res. Envies currículums, busques feina i de cop i volta et trobes immersa en una llar d’infants o un parvulari, dins d’una aula, amb 15 nens i nenes de dos anys, amb una bata i... poca cosa més. Ja ets educadora, però no oblidem que tens 20 anys, amb prou feines has deixat enrere l’adolescència o, de fet, encara t’hi trobes. Et sents despullada, insegura, i amb el temps madures treballant i vas prenent consciència de la vulnerabilitat dels éssers que veus i tractes cada dia. Si t’il·lumines (en aquest món això no passa gaire sovint, per desgràcia), decideixes començar a ser crítica amb allò que fas, amb allò que veus al teu voltant, i vas decidint què t’agrada i què no, què vols i què no vols. Però aquest és un procés llarg, requereix temps. Per fi ho veus.

“Jo no vull fer això així!” “No m’agrada com es treballa aquí”. “No crec que aquesta sigui la millor manera d’ensenyar”.

Algun significat deu tenir que actualment s’incrementin els llocs on segueixen metodologies diferents de les tradicionals. Cada cop més escoles, llars d’infants i projectes dirigits a aquestes edats se sumen al canvi en l’educació que és, creiem, molt urgent.

He treballat durant molts anys de la mà de l’educació tradicional. Quan dic “de la mà” significa que ella m’agafava a mi i jo intentava desfer-me’n, però no trobava la manera. Estava lligada a uns estudis, a una institució, a unes companyes de feina, a unes instal·lacions, a unes normes. A poc a poc, sense adonar-me’n, vaig veure que hi anava posant el meu granet de sorra, però com he dit, de manera inconscient. Veia com es feien les coses, jo intentava aprendre de la gent que duia allà molts més anys que jo (les de la veu de l’experiència, en diuen), però poques vegades me’n sortia. Sovint sentia frustració, injustícia i una tristesa punxant al cor que vaig anar interioritzant com a normals, quan en realitat era antinatural que em sentís així fent la feina a què sempre m’havia volgut dedicar i per a la qual havia estudiat.

Vaig decidir explorar nous camins, els de l’educació viva. Vaig deixar la feina. Després de temps en aquest nou món (perquè, no ens enganyem, és totalment diferent del tradicional) he descobert què vol dir treballar amb aquestes edats de debò, amb el cor, amb el cap, intentant fer a cada segon el que és millor per a ells i per a elles, no per a mi. Ara el meu paper és més difícil, molt més. Observar els interessos i les necessitats que mostra cada infant, detectar-los i oferir entorns i materials perquè les puguin satisfer, preparar l’espai amb plena consciència, no intervenir si no és que és necessari, buscar la manera de comunicar-te correctament amb ells i elles, posar els límits amb respecte i amb una explicació, proporcionar un ambient segur i que això els convidi a explorar, a experimentar, a moure’s amb llibertat, sabent que tu ets allà per ells i elles, per si ho necessiten.

És molt difícil aprendre a fer aquest paper. Quan estudiava educació infantil això no m’ho van ensenyar. Noto que creixo dia a dia, que aprenc, que estic fent un gran procés personal. I encantada! Ara ja no soc la mestra que els ensenya, sinó que soc l’Aina, la que els acompanya en el seu procés d’aprenentatge. En aquest nou camí estic coneixent grans professionals, gent inquieta i crítica com jo. Sembla que el canvi va arribant, però falta més consciència general, tota una part molt gran que continua adormida i creient en allò que ens van dir que era el correcte. També queda molt de camí per preparar correctament bons professionals del sector infantil, molt camí per recórrer de reconeixement d’aquesta feina tan intensa, tan important. El sou és miserable, i amb això acabo i crido mirant al cel i aixecant les dues mans: “Sistema! Tan poc us preocupa l’educació dels vostres fills i filles?”