Una família nombrosa

Marina Sancho

Sóc una impostora?

A vegades tinc la sensació d'estar interpretant un paper que no em sé del tot. El de mare. Jo no sóc d'aquelles mares que sempre encerten el que els seus fills volen menjar en aquell moment i aquests es deleixen amb el que els hi posen al plat. Jo no sóc d'aquelles mares que sempre tenen un recurs a punt per distreure els seus fills quan aquests es comencen a fer pesats i necessites mantenir una conversa amb algú. Jo no sóc d'aquelles mares que no s'obliden mai d'empolainar els seus fills, qui sempre porten la roba perfectament planxada i fan olor a colònia. Jo sovint em surto del paper que sembla que no m'he estudiat bé i els dono per dinar el que penso que és sa i després m'ho tiren pel cap, acabo mantenint tres converses a l'hora perquè no els sé fer callar i a vegades quan arribo a l'escola me n'adono que porten una gran llàntia al mig de la samarreta, un fantàstic bigoti de cola-cao o les sabates del revés. És aleshores que em pregunto d'on he tret el títol de mare, que la gent s'equivoca anomenant-me mare i que em falten aprendre unes quantes lliçons i practicar durant moltes vides per poder interpretar aquestrol amb fidelitat.

Jo més aviat em sento estudiant de mare perquè m'equivoco molt més que no pas l'encerto. Hi ha mares que sembla que ho hagin estat essent tota la vida i que saben en tot moment com s'ha d'actuar. Jo, per contra, tinc la impressió de viure en un món nou per estrenar que no sé del tot com funciona. Per això ho experimento tot com si fos la primera vegada que ho visc, perquè és així, no m'he entrenat en cap lloc per a ser mare i tot m'agafa de nou. I mira que en tinc tres. Faig servir el mètode d'assaig-error per criar els meus fills. La qual cosa significa que contínuament cometo errors. Em fa vergonya admetre-ho però és hora que ho faci públic: no ho faig tot bé a la primera, a vegades no tinc ni idea del que estic fent, sovint em sento una ignorant, moltes vegades necessito una segona i una tercera oportunitat per aprendre a fer les coses de la millor manera. Però sabeu què? He decidit fermament no sentir-me mai més culpable. Per dues raons:

La primera, me la repetia la meva mare quan era petita una vegada rere l'altre: qui fa el que pot no està obligat a més.Iés així, jo amb els meus fills ho faig tot tan bé com sé i si no ho faig prou bé és perquè no m'he pogut entrenar el suficient i necessito més experiència. La qual cosa és un dilema, doncs ells mateixos representen la meva experiència. En tot moment actuo amb tots els recursos que tinc a l'abast i si no n'empro més és perquè encara no els he adquirit. És cada situació en particular que em va dotant d'eines per sortir-me'n millor la propera vegada.

La segona raó per la que ja no em sento mai culpable és perquè no serveix d'absolutament res. No tinc cap manera d'intercedir en el passat i rectificar-lo; per aquest motiu concentro totes les meves forces en reunir recursos i confeccionar estratègies per actuar millor en el futur i assegurar-me de que aquest error no es torni a repetir. Utilitzo les meves vivències per ampliar el meu arxiu de dades, les quals em proporcionen el bagatge necessari per comportar-me millor en una situació pròxima similar. Enlloc de fer servir el que m'ha passat per fustigar-me, frustrar-me i abaixar la meva autoestima. Entenc com a quelcom totalment natural el fet d'equivocar-me, doncs és impossible fer-ho tot bé si és la primera vegada que ho estic vivint. És a dir, no busco castigar-me cada cop que tinc consciència que no estic fent les coses bé, doncs admeto com una possibilitat acceptable el fet de cometre errors, sinó apropar-me a l'excel·lència per mitjà de la informació que la meva pròpia experiència, les meves equivocacions, em van proporcionant.

Ho il·lustro amb un exemple. El pitjor moment del dia per a nosaltres són els matins. En aquelles hores el rellotge és un dictador implacable que ens fa anar de cul. Sembla que tot vagi en la meva contra o que jo només vagi en contra dels meus fills quan els desperto: els he d'arrancar textualment dels llençols, els he de fer fer pipi, els he de vestir, aconseguir que s'asseguin a la taula, lluitar perquè beguin un glop de llet i empenyer-los perquè corrin al carrer i no facin tard a l'escola. El primer dia em sentia culpable per començar el dia d'una manera tan agressiva amb els meus fills. El segon vaig arribar exhausta a l'escola després d'intentar sortir-me'n sense imposar-los obligacions. El tercer, vaig arribar plorant al cole doncs sentia que havia perdut la cursa i que no hi havia cap més solució que ser víctima d'un rellotge el temps del qual corre en contra nostra. Tanmateix, a partir del quart dia em vaig decidir a compilar estratègies per sobreviure els matins. Vaig descobrir que si no els obligava a menjar i picaven una mica de fruita i un iogurt, podria complementar l'esmorzar amb el que s'enduien a l'escola. Vaig decidir que la meva relació amb els meus fills és més important que quedar bé amb les seves mestres o amb els altres pares que em miren i que per aquest motiu, no la corrompré llençant-los un crit o posant-los nerviosos perquè corrin, ja que això no em trauria de cap mal pas i que com a molt, molt no em faria guanyar més d'un minut. Per aquest motiu prefereixo arribar dos minuts tard i mantenir el clima de serenitat i calma amb els meus fills que anar com una boja per arribar dos minuts abans. A més, també vaig descobrir que una bona motivació té més poder d'estirar-los dels llençols que qualsevol explicació racional, amenaça o crit. Així que els dic que si espavilen i es posen la roba ràpid podrem anar al cole amb bici enlloc d'haver d'agafar el cotxe. Aleshores són ells els qui s'infringeixen presa des de dins enlloc d'haver-ho de fer jo des de fora. Són ells els qui em fan córrer a mi i els he de retenir perquè no surtin per la porta disparats a buscar les bicicletes. I és que no hi ha res més poderós que una bona motivació.

Però això ho he descobert amb l'experiència, no ho sabia des d'un primer moment. No va ser fins que vaig esborrar el sentiment de culpa del meu interior i vaig tenir el cap clar per buscar noves possibilitats i maneres de sortir-me'n que vaig tenir l'energia necessària per poder-les aplicar. Ara sé que el sentiment de culpabilitat no serveix per a res, que és millor substituir-lo per la ferma determinació de corregir-nos i esdevenir millor i més eficaces persones. Tanmateixjo no sóc mare de naixement- Sóc una mare en construcció que a vegades penso que no encaixo amb el perfil comunment acceptat de mare, sinó que simplement sóc una dona que fa el millor que pot amb els seus tres fills que té al seu càrrec. Potser quan em guanyi l'etiqueta de mare, ja hauran marxat de casa. Però sé que mentre estiguin amb mi no deixaré d'aprendre i que cada situació serà una oportunitat de créixer.