Una família nombrosa

Marina Sancho

Una família nombrosa (im)perfecta

La xarxa està plena de mares blogaires que presumeixen d'uns fills perfectes, d'una harmonia familiar immillorable i d'unes receptes meravelloses. No seré una més. Des d'un bon principi us confesso que no som una família perfecta, ni els mus fills són angelets exemplars ni jo sóc una mare ideal. Avui el meu fill gran ha anat d'excursió i m'he oblidat de posar-li una forquilla a la motxilla per menjar els macarrons. El cap de setmana em vaig descuidar la bata del meu fill mitjà a dins la bossa de l'escola i el dilluns vaig fer veure que l'havia netejat i la vaig tornar a posar dins. Aquest matí feia tard a portar els nens a l'escola i he sortit amb la part de dalt del pijama sota la jaqueta. I a l'Ariadna no li havia netejat les lleganyes. Les famílies ideals tenen molt que ensenyar i sempre ens poden alliçonar. Tanmateix, ens fan sentir inferiors. Ens fan pensar que hem fallat en alguna cosa, que en nosaltres o en els nostres fills hi ha un error.

Però si voleu que us digui la veritat, sé del cert que les famílies ideals i perfectes NO EXISTEIXEN i menys si són nombroses: el caos és inevitable i una realitat més que hem d'estimar i aprendre a trampejar com puguem. Conec una mare que sempre penja unes fotos precioses de la seva família feliç: els dos nens rossets resplendents, abraçats, amb la roba més "trendy" immaculada i sense una llàntia! Feia deies que no publicava quan me la vaig trobar a la tenda de queviures ecològics, no vaig tenir temps de preguntar-li què li passava quan em va explicar que a la seva filla gran li havia sortit un herpes al voltant del llavi i que, es clar, així no pot penjar cap foto.

I en conec una altra que, al menys dos cops a la al dia també penja unes receptes amb la seva foto corresponent, que fan caure la baba: fa unes conserves, i uns pans, i un sushi... Però si jo no arribo ni a fer els entrepans per anar al cole! Com que cuina tan bé, ens va convidar un dia a dinar a casa seva. Aquell dia ho vaig entendre tot: els seus nens havien vist des del primer capítol fins a l'últim de totes les sèries hagudes i per haver. I amb dos i quatre anys d'edat ja tenien la Play, la Xbox i la Nintendo.

Encara no entenc quin és l'objectiu de fer veure que la teva família és perfecta i que tot és ideal. No sé quina utilitat té fer pols les altres mares amb el paper de súper mare que pot amb tot i tot li surt bé a la primera. M'estimo més les mares que, mostrant-se tal com són, em fan sentir acompanyada, humana i, sí, consolada. Perquè mal de molts no és mal de tontos, sinó que el mal compartit és més fàcil de combatre. I entre unes i altres podem trobar solucions, eines i recursos per sortir-nos en millor.

Això és el que trobareu en aquest bloc: ànims de superació, il·lusió per créixer, secrets inconfessables, desastres quotidians, lliçons apreses a batzegades, ganes de riure, suport moral i tots els trucs infal·libles que a nosaltres ens han estat útils per gaudir de la vida en família. M'acompanyeu?