Una família nombrosa

Marina Sancho

El dia més trist de la meva vida

images (2) Zoom

images (2)

No recordo haver plorat cap dia recentment amb tanta intensitat com avui. Res em subjectava, ni el més mínim rastre d'alegria o equilibri m'impedia submergir-me en la més profunda tristesa. Res del que he fet avui ha tingut sentit. Tan de bo pogués arrencar el dia d'avui del calendari i llençar-lo a la brossa, esborrar tot el que he fet, dit i sentit. Però si miro enrere i penso com tornaria a fer les coses si tingués una altra possibilitat, admeto que recorreria cadascún dels passos en fals que he caminat avui. Això és perquè no els he fet per voluntat pròpia. Avui m'han segrestat. He venut la meva ànima al diable per un sou que ni tan sols m'arriba per pagar les factures. Em sento bruta i miserable. He perdut un preciós matí de la meva vida, en el qual no he après ni produït res.No he ajudat a ningú, no he fet res per millorar el món. Tan sols hi he estat perquè tocava ser-hi. He omplert un forat burocràtic perquè és el que toca que fem. He deixat de ser útil a casa meva, de donar un cop de mà a qui ho necessités, d'invertir les meves hores en quelcom profitós, per estar de cos present en un lloc on no he desenvolupat cap tasca imprescindible i la meva persona no ha aportat un valor afegit. L'únic que s'esperava de mi, la meva ment com una tàbula rasa. M'he deprimit.

Però quan he arribat a casa i l'he descobert convertida en una batalla campal encara m'he enfonsat més. Estava tota coberta de joguines, els bocins de plastilina penjaven dels llocs més impensables, la terra de les meves plantes estava abocada, les fulles d'aquestesguarnien el sofà, els plats i utensilis de l'esmorzar decoraven terroríficament la cuina. I tot seguit la visió dels meus fills convertits en autèntics indis, amb ferides de guerra incloses, ha acabat amb mi. Ha estat impossible domar-los, he arribat massa tard com per poder-los fer tornar en sí. Els seus tambors de guerra han repicat molt més enllà del que les piles Duracell garanteixen. La desesperació assolava la meva ànima amb la mateixa intensitat que el seu rebombori.

Per desconnectar una mica, m'he assegut davant l'ordinador a revisar el meu compte bancari i la notícia que les factures de setembre han devorat el meu saldo, ha engolit a l'hora qualsevol bri d'esperança. La foscor total m'ha aclaparat i s'ha apoderat de mi.Vull escapar d'aquest túnel i no sóc capaç de veure'n la sortida, la negror absoluta m'encega i busco una llanterna. Una llum que m'indiqui el camí a seguir per sortir d'aquest espai que m'oprimeix i no es per mi. Ni tan sols sé com hi he entrat. L'únic que sé és que no vull repetir la situació d'avui mai més. He renyat, cridat i castigat els meus fills. En canvi, no he tingut temps per gaudir-ne, acariciar-los o somriure'ls. Només n'he viscut aquella faceta més salvatge i desafiant, la mateixa que em fa dubtar si he fet bé d'embarcar-me en la maternitat.

L'únic que em pot ajudar a aixecar el cap és la certesa que el dia d'avui serà una excepció, que ha estat fruit d' un error de percepció i d'una pèssima organització. Que cada dia a partir d'avui només pot millorar. Que la vida és una evolució, un caminar cap endavant en que corregim els nostres errors i que el que he viscut ja m'ha curtit i,per tant, des d'aquest moment estaré més preparada per superar els obstacles. Que no tinc tisores per retallar i eliminar per sempre el dia d'avui però que a la butxaca hi guardo una goma que utilitzaré per esborrar tot el que m'ha dolgut i és tan eficaç que no en deixarà ni rastre. Que agafaré la mà del primer que passi pel meu costat i em deixaré ajudar. Que gràcies a la unió i la col·laboració de tots, les finalitats s'assoleixen millor. Admeto que necessito recolzament, una pinya ben atapeïda per enfilar aquest castell, ja que en la vida, els projectes no es realitzen mai individualment, sinó que són sempre fruit de l'esforç de moltes persones. Per això us dic que no esteu sols, que no teniu perquè aguantar el sofriment en silenci, que empreu la vostra tribu, l'espatlla de qui hi ha al vostre voltant per disminuir el vostre dolor i saber així que us en sortireu. jo hi sóc. M'ofereixo perquè m'utilitzeu com a recurs, com a consol o com a mocador, el que sigui per trobar la clau que tanca definitivament els vostres monstres i allibera la vostra musa que us ajudarà a brillar amb tot el vostre esplendor i , així contribuir a fer un món millor.

images (1) Zoom

images (1)