Una família nombrosa

Marina Sancho

Diners

He llegit en el llibre La meva Visió del Món d'Albert Einstein les paraules sobre els diners i la riquesa material més sensates i encertades que mai he sentit:

" No hi ha riquesa capaç de fer progressar la humanitat, ni encara manipulada per algú qui s'ho proposi. A concepcions nobles, a nobles accions, només hi condueix l'exemple de altes i pures personalitats. El diner no porta més que a l'egoisme i condueix irremeiablement a l'abús."

Des de ben petita he sentit, i com jo crec que la majoria de persones de la nostra societat, que la meva vida estava encarada a guanyar o aconseguir diners. Pot semblar absurd o exagerat. Però el cert, encara que sigui de manera inconscient, és que ens han projectat a buscar diners. Si no és així, per què des de ben petitets ens pregunten " I tu què vols ser de gran?". D'acord, podria ser que ens ho preguntessin per descobrir el que ens fa gaudir de debò, la passió de la nostra vida. Però, aleshores per què entre les úniques opcions vàlides ens presenten bomber/metge/futbolista/ mestre o enginyer? Per què no ens diuen si ens volem dedicar a viatjar pel món, viure d'intercanvis, cultivar la terra, ser mare i fer una família, treballar a una ONG ajudant a persones del tercer món, o simplement SER?

Quantes vegades he sentit a dir "aquest ens traurà de pobres" . Els pares i mares tenen grans aspiracions per als seus fills, que siguin el que vulguin però que siguin grans: grans futbolistes, famosos cantants, importants polítics, guanyadors de premis Nobel. Els progenitors projecten així en els seus fills importants carreres, col·locant sobre les seves espatlles l'enorme pes d'haver de fer grans coses, guanyar molts diners, obtenir molt reconeixement. De manera que encaren la vida, els objectius, la trajectòria dels seves cries cap a una única, pobra i trista finalitat: fer-se rics, adquirir molts de béns materials. I els infants passaran per alt, inhibiran el gruix dels seus somnis, de les seves aspiracions reals, dels seus projectes vitals per complaure els seus pares, ja que l'ultim que vol un fill és decebre els seus pares, repeteixo, encara que sigui inconscientment. Per aquest motiu la vida està plena de persones insatisfetes, tristes, grises , avorrides, enfadades, amb problemes. Perquè han matat la seva passió vital, la seva veu interior, els seus grans somnis per viure una vida fictícia, la vida que ens han presentat com a "normal" però que no és res més que un substitut dolent, fals, diminut, del que la vida viscuda en la seva amplitud pot ser. Ja que quan ens deixem de centrar només en una minúscula dimensió de la existència, els diners, tots els altres àmbits amb la seva multitud de colors i profunditat comencen a sorgir.

Això és el que m'ha passat a mi des de que he vingut a viure en aquest petit poble, en una casa de fusta envoltada d'un preciós terreny amb arbres, flors, herbes i animalons. Quan he deixat de perseguir els diners i el reconeixement, altres matisos de l'existència m'han assaltat: el plaer de la convivència, la intensitat de la relació amb els altres, el valor d'un saborós àpat, d'una abraçada, d'una olor, d'una melodia, del descans, de l'activitat. Múltiples possibilitats, habilitats i potencial del meu propi cos han començat a sorgir perquè els pugui explotar, descobrir, gaudir.

M'he redescobert a mi mateixa i a la vida en sí, pel sol fet de deixar de fixar la mirada, l'objectiu en el DINER. Perquè quan treus el protagonisme del DINER de la teva vida, apareixen totes les altres coses reals i autèntiques del món. Guanyes en riquesa, perquè guanyes els àmbits de la teva existència que pots gaudir, sentir, tocar, olorar, escoltar, veure, que et fan vibrar. Et converteixes en ric, perquè ric és aquell que més somnis, plaer, felicitat, senzillesa, amics, amor, sensacions, carícies, valors, sentiments, experiències té i no qui l'unic quant posseeix és: diners, diners, diners. Sé , perquè he pogut experimentar i observar, que els diners t'empresonen, et fan esclau perquè t'obliguen a protegir-los, mantenir-los, seguir-los guanyant, administrar i gastar (quant de temps perdem comprant coses, adquirint objectes, articles i de tot de coses que ben poques utilitzem i realment ens són imprescindibles (i que a la vegada hem d'invertir més temps en endreçar, cuidar, emmagatzemar)?- Jo, ara que no tinc tants diners per gastar, he guanyat en temps per estar en contacte amb la natura, alentir la meva vida, gaudir observant, jugant...existint). De manera que, finalment, només vius per ells. Els diners no estan al teu servei, sinó que tu estàs al servei d'aquests. I quin sentit té una vida al servei dels diners?

Així que proposo trobar l'equilibri entre les múltiples dimensions de la vida i els diners. Els diners han de ser els patrocinadors de la nostra vida, no a l'inrevés. Aconseguir els diners estrictament necessaris per viure la vida que més s'ajusta als nostres somnis reals i guardar-nos la resta de temps per estimar, descobrir, crear... en fi, VIURE. La qual cosa suposa, ho sé, prescindir de molts béns materials als que fins ara estàvem acostumats. Però per l'altra banda guanyem en intensitat, profunditat, autenticitat, bellesa, harmonia, alegria, felicitat, pau amb nosaltres mateixos i l'exterior i sentit de la vida. Val la pena, oi?