Trivium

Trivium

Dibuixant el cercle. El procés creatiu en l'art

Per: Gemma Tejedor

Durant molt temps, l’art ha estat relacionat directament amb la idea de bellesa i de donar plaer als sentits. En les darreres dècades, però, aquesta motivació ha conviscut amb un creixent interès per donar resposta a esquemes socials i a realitats individuals diverses. L’art té un component subjectiu; per tant, el seu concepte és de difícil consens.

Fent un recorregut per les manifestacions artístiques al llarg de la història podem apreciar una àmplia gamma d’estils i de disciplines artístiques. Tots ells ofereixen quelcom diferent però tenen un denominador comú indubtable: el procés creatiu.

La primera imatge que em ve al cap davant la paraula procés és una línia amb un principi i un fi molt ben delimitats, com qui traça el camí de la casa a la font en un mapa. Tanmateix, quan penso en la paraula procés en el camp de l’aprenentatge o en altres aspectes psicològics em ve la imatge d’una espiral.

Construïm el nostre dia a dia en base als nostres pensaments, emocions i accions. Cadascuna d’aquestes dimensions té una entitat pròpia però està interrelacionada constantment amb les altres. Al mateix temps, aquestes dimensions de caràcter personal són projectades en l’entorn, en contextos diversos i amb les relacions amb els altres. Projectem en l’entorn i ens en nodrim.

Seguint aquest plantejament circular, el procés creatiu tant pot néixer des d’un pensament com des d’una emoció o d’una acció. En tot cas, es retroalimenten. Heus aquí el component subjectiu de l’art, que ens evoca a qüestionar-nos què és art. És polèmic, però sens dubte l’art és procés creatiu.

Hi ha una forma de pensament que ens pot ajudar a conèixer aquest procés. Es tracta del pensament divergent, altrament anomenat pensament lateral o creatiu. Aquest concepte planteja fer servir la ment buscant diverses alternatives als conflictes i ampliant les possibilitats de solució davant dels problemes, com qui fa una pluja d’idees sense censura. El pensament divergent és aplicable a molts camps, no tan sols a l’artístic, però aquest il·lustra molt bé el procés creatiu fins a arribar a un resultat. No obstant això, no sé veure aquest camí cap a la creativitat excloent el pensament convergent o lineal, que ens ajuda a ordenar, discriminar, avaluar i seleccionar entre alternatives. La riquesa del procés creatiu rau en aquest joc d’equilibris entre aquestes dues maneres de pensar.

L’activitat creativa del cervell és de gran interès per als neurocientífics per la seva estimulació de caràcter integral. Si bé no alhora, el procés creatiu acaba recorrent i estimulant els dos hemisferis del cervell, creant milions d’associacions neurals que prenen forma cognitiva, emocional, conscient o inconscient. Aquest procés queda en mans de la genètica, però també de les aptituds i de les actituds que un pot aprendre i entrenar en el dia a dia. Si aquesta activitat es veu motoritzada per un estímul potent com pot ser l’art, pren encara més intensitat.

Fixem-nos en el cas de la música, i més concretament en la tasca d’improvisar. Aquesta necessita el joc d’equilibris entre les dues formes de pensar anteriorment explicades. Per tal d’improvisar o interpretar de manera espontània cal estar atent al ritme i a la melodia de la música i, aleshores, saber discriminar elements i coordinar-los amb el mateix dibuix musical. Per dur a terme aquesta tasca cal preparació i entrenament. D’una banda es busca deixar fluir lliurement fora del patró de la composició, però de l’altra cal posar en funcionament els recursos musicals de manera selectiva, procurant que sigui melòdic o que tingui una coherència estètica.

Aquesta sincronia d’habilitats en la improvisació musical mostra la confluència de pensament divergent i pensament convergent en el procés creatiu.

Un estudi recent, The neuroscience of musical improvisation, de Roger. E. Beaty, detecta que els cervells dels músics de jazz i els músics de clàssica s’activen de diferent manera mentre improvisen, atès que fan servir estratègies de procés creatiu diferents. Els músics de jazz fan servir més el pensament divergent, creatiu i espontani, i els músics de clàssica, en canvi, improvisen amb més control del pensament, utilitzant més els coneixements previs.

Quantes vegades hem quedats bocabadats mirant un quadre, hem sentit la pell de gallina en un concert o ens hem trasbalsat davant d’un gir sobtat en una obra de teatre? Apreciem i gaudim del resultat d’un procés creatiu. Quantes vegades també tenim al davant alumnes, familiars, amics o companys de feina en procés creatiu i en podem gaudir i ser-ne partícips. Tenim la sort de viure el procés i el resultat.

Recomanació:JULIA CAMERON. El camino del artista, para padres. Un llibre que apropa idees per potenciar la creativitat d’infants i adolescents.