Pedra, paper, tisora

Meritxell Almirall López

El millor aprenentatge és el que es viu

Tots els que som pares i mares tenim aquesta inexplicable i irracionalsensació de voler protegir els nostres fills de TOTS els mals d'aquest món, ja siguin físics, emocionals o de qualsevol tipus.

L'edat ens dóna perspectiva, experiència i és lícit voler serconservadors amb ells perquè no s'equivoquin, perquè no facin els "mateixos errors" que nosaltres...

Però avui voldria plantejar-vos fins a quin punt és bo això?

Si fem una miqueta de memòria segur que quan érem petits i joves els nostres pares ens avisaven o fins i tot prohibien fer determinades coses o anar a alguns llocs, i segur també que en aquell moment no enteníem el motiu d'aquesta negació.

Les perspectives de fills i pares són diferents. Ells volen experimentar, provar, descobrir, viure... i no "analitzem" la totalitat de factors o conseqüències que poden tenir els seus actes però nosaltres també hem de ser conscients que per l'aprenentatge cal SENTIR les coses en primera persona tot i que això a vegades comporti patiment o dolor.

Siguem al seu costat, recolzem-los, donem-los la mà per a pujar les dificultats per a superar-les, però no els prohibim viure-les, no els tallem la seva necessitat d'autonomia de fer-se adults.

Hi ha una frase preciosa que hauríem de tenir sempre al cap:

"Hi ha dos regals que podem fer als nostres fills: el primer són arrels i el segon són ales"

També podeu trobar-nos a www.sompares.com, Twitter i Facebook.