Tots els que som pares i mares tenim aquesta inexplicable i irracionalsensació de voler protegir els nostres fills de TOTS els mals d'aquest món, ja siguin físics, emocionals o de qualsevol tipus. L'edat ens dóna perspectiva, experiència i és lícit voler serconservadors amb ells perquè no s'equivoquin, perquè no facin els "mateixos errors" que nosaltres... Però avui voldria plantejar-vos fins a quin punt és bo això? Si fem una miqueta de memòria segur que quan érem petits i joves els nostres pares ens avisaven o fins i tot prohibien fer determinades coses o anar a alguns llocs, i segur també que en aquell moment no enteníem el motiu d'aquesta negació. Les perspectives de fills i pares són diferents. Ells volen experimentar, provar, descobrir, viure... i no "analitzem" la totalitat de factors o conseqüències que poden tenir els seus actes però nosaltres també hem de ser conscients que per l'aprenentatge cal SENTIR les coses en primera persona tot i que això a vegades comporti patiment o dolor. Siguem al seu costat, recolzem-los, donem-los la mà per a pujar les dificultats per a superar-les, però no els prohibim viure-les, no els tallem la seva necessitat d'autonomia de fer-se adults. Hi ha una frase preciosa que hauríem de tenir sempre al cap: "Hi ha dos regals que podem fer als nostres fills: el primer són arrels i el segon són ales" També podeu trobar-nos a www.sompares.com
1 min
