Pedra, paper, tisora

Meritxell Almirall López

Sobre prínceps que ploren i princeses que lluiten

L’ONU va reconèixer el dia 8 de Març com a dia Internacional de la dona l l’any 1977.

Sembla mentida que tot i ser a l’any 2016 encara hi hagi una discriminació tant evident de la dona vers l’home.

Ens cal educació en majúscules en aquest aspecte, educació a les nenes i també als nens.

Els pares tenim un paper clau. Pensem per un moment en quins estereotips estan veient els nostres fills a casa. Qui fa les tasques domèstiques? Qui s’encarrega de comprar, rentar la roba, planxar, netejar?

Com ens parlem entre nosaltres com a parella? Quins límits com a dona poso? Deixo que em cridin? Que em faltin al respecte? Justifico aquests comportaments dels altres? M’agrado?

Tinc una nena de 6 anys fascinant. Sovint faig l’exercici d’imaginar-me-la quan en tingui 15, 25, 35… i tot i que tinc claríssim que ella decidirà qui vol ser i quin serà el seu camí, com a mare aspiro a que sigui una dona que s’estimi a ella mateixa, que es valori i que sigui valenta de treballar per aconseguir allò que vulgui i la faci feliç. No vull una nena conformista per por a no saber-ne prou, a equivocar-se, a fer coses que no vol per agradar als altres. I per això la deixo decidir, escolto la seva veu i la seva opinió. I si, és cert, implica més temps. Més temps de diàleg però també de tenir opinions diferents sobre les mateixes coses, de discrepàncies i de coincidències. Però és un temps que m’encanta!

És més complex deixar parlar un nen que fer-lo callar. Perquè sovint escoltar el que han de dir-nos els infants ens sembla una pèrdua de temps, una bajanada inútil que no porta enlloc. I no és cert!

Em passo el dia envoltada de nens. Molts d’ells viuen situacions tenses i difícils que solen provocar els adults de la seva vida. I ells són els més afectats, les víctimes. I curiosament ningú els pregunta què en pensen o quina solució creuen que hi ha.

En gran part tots aquells models que vegin de petits els marcaran. Els menuts han de ser capaços de tenir una actitud crítica a la vida, de qüestionar les coses i allò que li diuen. D’empoderar-se.

Les princeses no tenen perquè ser fràgils. No tenen perquè voler un príncep salvador que les alliberi de qualsevol mal. Elles han de saber que tenen prou força per salvar-se elles mateixes, per decidir que volen i que no. Que son prou llestes per saber què volen fer a la vida i què les fa feliç. Per triar amb qui volen compartir els seus somnis.

I els prínceps no tenen perquè viure pensant que hi ha ningú que val menys que ells. De sentir-se amb la responsabilitat de salvar ningú, de fer-se els forts i d’amagar les seves emocions. De no plorar ni sentir dolor. De lluitar sempre a qualsevol preu i només per tenir la raó per sobre de tot.

Deixem que tots siguem capaços de dir què volem i què pensem amb respecte als altres, sense pors i escoltant a qui tinc davant, perquè moltes vegades ens sorprendrà.

També podeu trobar-nos a www.sompares.com, Facebook i Twitter.