Pedra, paper, tisora

Meritxell Almirall López

Reflexions sobre el càstig

De càstigs n'hi molts i molt variats. De fet al llarg del temps als infants i a les dones, perquè no dir-ho, se'ls ha castiga't gairebé per tot: per pensar, per actuar diferent, per imposar una autoritat... Hem guanya't molt en el tracte al sexe femení (tot i que quedi molt per fer, sobretot en països àrabs o africans, però aquest és un altre tema) però sembla que cap als nens no haguem avançat tant.

Cada família és un món i actua sota unes regles implícites que guien el seu funcionament. No hi ha una resposta única i veritable sobre si hem de castigar o no els nens, dependrà del criteri dels seus pares. Al igual que amb la història dels mitjons, cadascú actuarà d'una manera diferent.

Tot i això, en aquesta entrada m'agradaria donar algunes pinzellades per reflexionar, per donar-hi voltes al cap i pensar abans de dur a terme el càstig... al cap i a la fi som nosaltres el pares qui acabarem decidint...

SE-DEB~1.JPG Zoom

SE-DEB~1.JPG

El que hem de tenir clar és QUÈ VOLEM TRANSMETRE ALS NOSTRES FILLS QUAN ELS CASTIGUEM. El nostre objectiu hauria de ser mostrar-los les conseqüències negatives que tenen els seus actes.

Quan fan quelcom que considerem intolerable primer hauríem de pensar el PER QUÈ ho ha fet. No sol ser per emprenyar ni per iniciar una guerra de qui és el més fort. Moltes vegades és per investigar, per veure què passa, per dir-nos que necessiten que els fem més cas...

Un altre aspecte importantíssim és valorar la conducta en el context de l'EDAT del petit. Si un nen de 20 mesos quan menja tira el menjar al terra o posa les mans dins del iogurt no li podem atorgar el mateix valor que si ho fa un de 6 anys. Les motivacions d'un i altre per fer-ho segur que són diferents, així doncs potser hauríem de plantejar-nos quan és necessari o no el càstig.

Està bé que reflexionem sobre quins són elsVALORS que ens agradaria transmetre als nostres menuts. Com voldríem que fossin de grans. És curiós adonar-se'n que les característiques que sovint valorem en l'adultesa com és la perseverància, l'inconformisme, tenir idees pròpies, ser curiós i intrèpid sovint són les que més sancionem en les infants. Amb això no vull dir que haguem de "deixar passar" tot el que facin els fills perquè lògicament hi ha accions que són intolerables. Però la dificultat està en que moltes vegades el ventall d'accions inadmissibles és massa ampli: no pot triar els mitjons, no pot pujar de peus al sofà, no pot veure els dibuixos, no pot córrer, no pot cridar, no pot fer soroll amb les olles de la cuina, no pot anar sense cinturó al cotxe, no pot fer mullader a la banyera... Des del punt de vista d'un nen sovint es passa el dia escoltant NO i per ell tots els no's tenen la mateixa importància. Per nosaltres en canvi, potser és més important que al cotxe porti el cinturó sempre que no pas que agafi quatre menatge de la cuina i faci soroll de tambors, no? El que hem d'entendre és que un nen NO POT COMPORTAR-SE COM UN ADULT PERQUÈ NO HO ÉS.

angry3.jpg Zoom

angry3.jpg

Ser pares implica responsabilitat però hem de saber que la primera responsabilitat és ser uns bons models de comportament, els nens fan el que veuen. Si quan conduïm i el cotxe del davant va una miqueta lent comencem a dir-li el nom del porc que creiem que farà el nostre fill quan no li agradi com actuen els altres? Si el nostre fill pega, estira dels cabells al seu germà i nosaltres perquè no ho faci més li clavem un bolet, com volem que entengui que està malament? Hem de mostrar-li maneres de canalitzar l'agressivitat, les frustracions, la ira... Tothom té un mal dia petits i grans. La diferència és que nosaltres com adults hem interioritzat unes normes socials que fa que ens reprimim i canalitzem aquest sentiments de formes diferents però un menut encara no ho sap fer. Així doncs, ajudem-lo! Entenem primer què li passa i mostrem-li com alleujar aquestes emocions negatives.

Si us plau prou de xantatge emocional. He escoltat moltes vegades adults que "cruelment" diuen als seus fills després d'un mal comportament "ets molt i molt dolent! Ja no t'estimo!" Mai hem de dir als petits que no els estimem, primer perquè no és veritat, als fills els estimarem sempre incondicionalment, i segon perquè els fem molt mal. Si no ens agrada el que ha fet diem-li així "no m'agrada que facis això".

TIPUS DE CÀSTIGS

Si hem arribat a la conclusió que cal castigar el petit hi ha diverses coses que cal tenir en compte.

Hem de ser consqüents amb el que diem i no canviar el càstig perquè no ens va bé o ens acaba fent mandra dur-lo fins el final. Pare i mare han d'anar a una i si no ho tenen clar en el moment parlar-ho conjuntament i arribar a un acord sobre quina és la millor opció.

Ha de ser proporcional amb la conducta que ha fet el nen. Una bona estratègia en nens més grans és pactar el càstig entre tots dos: els ensenyem estratègies de negociació alhora que assumeixen una conducta que no està bé.

I si cal demanem perdó, no passa res! Si hem tingut un mal moment i hem fet pagar als fills la nostra rabia castigant-los sense raó, podem anar i demana'ls perdó. És una lliçó increïblement útil! Els mostrem que no cal ser orgullosos, que podem equivocar-nos també nosaltres i que es pot demanar perdó sense cap problema.

I per últim dir-vos que els nens accepten i aprenen molt millor de les coses positives. Felicitem-los quan fan les coses bé i donem més importància a tot el munt de coses que fan de "conya" durant el dia enlloc de fixar-nos tant en les negatives.

Cada família ésúnica ifunciona d'una determinada manera encertada o no, però a vegades caldria parar-nos a pensar en si podríem fer les coses d'una manera diferent...