Adolescència 09/09/2017

Jocs de risc a la xarxa. Com ho afrontem?

Periòdicament es donen a conèixer desafiaments a la xarxa d’astúcia o habilitat. Però què fem quan són directament d’alt risc?

Laura Pinyol
4 min
Iniciatives que mereixen una atenció especial Jocs de risc a lA xarxA. Com ho afrontem?

A finals d’abril es van encendre totes les alarmes quan es va saber que una adolescent havia sigut ingressada per autolesions després d’haver participat en el macabre joc de proves 'Balena blava'. Un seguit de cinquanta proves que, finalment, induïen al suïcidi convidant els participants a saltar d’un edifici alt. A mitjans de maig, els Mossos van confirmar que n’estudiaven sis casos a Catalunya i van advertir que no es qualifiqués 'Balena blava' com un joc: el delicte d’inducció al suïcidi està tipificat al Codi Penal amb penes d’entre 4 i 8 anys de presó.

El fenomen, importat de Rússia, s’havia estès també pel Brasil, Xile i Colòmbia. I, de fet, n’hi havia prou de copiar les consignes i traduir-les per fer-lo del tot viral. Uns reptes molt diferents dels anomenats blancs o white challenges que, periòdicament, inunden les xarxes i desafien adolescents, joves i també adults a emprendre gestes que es poden entendre com un reconeixement, com un sentir-se part d’un grup o, fins i tot, com un ritual de pas.

D’aquests desafiaments se’n poden trobar milers per les xarxes, però no tots puerils precisament. Alguns, com el de fer-se fotos on el tors cap en la mida d’un paper DIN A-4, on les cuixes no es toquin per la part de dalt o on el biquini faci un pont entre els malucs, són modes que entronitzen la primesa i fomenten, en molts casos, l’anorèxia.

EFECTE BOLA DE NEU

Quan es va donar a conèixer el 'Balena blava' es parlava d’un mentor que, des de la distància i l’anonimat, marcava les proves que els seus seguidors havien de superar. Miguel Perlado, psicòleg clínic, psicoterapeuta i coordinador del grup de treball sobre derives sectàries del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), adverteix més de la “perillositat de l’efecte bola de neu” que del mateix “comportament sectari”, on no és clar que hi hagi un inductor. Després d’aquest episodi, Perlado subratlla la necessitat “de no entrar en pànic” ni “angoixar-se en excés” per evitar l’efecte crida, perquè “l’alarmisme també és una font d’atracció entre els joves”.

Per a Román Pérez Burin, també psicòleg i psicoanalista del COPC, la diferència substancial entre aquests reptes d’avui és que es reprodueixen “en un mitjà digital i per tot el món”, amb un accés infinit a les xarxes. Sovint els pares “no tenen ni idea de què interessa o què mira el seu fill adolescent” i això els deixa “en fora de joc”. El més convenient, al seu parer, és admetre que pares i mares senten “desconeixement, ignorància i por a la diferència” entre l’experiència adolescent dels seus fills i la que ells van viure. Per això és important “evitar el control, jutjar-los o criticar-los” perquè, aleshores, és més fàcil que es tanquin en banda. En canvi, es recomana “generar espais de presència per seguir alimentant el vincle”.

PARES I MARES SEGUEIXEN SENT UN REFERENT

Pérez Burin assegura que, també durant l’adolescència, els pares continuen “sent un pilar fonamental de referència”, però cal tenir en compte que “l’adolescent buscarà la seva pròpia experiència i traurà les seves conclusions”. En la mateixa línia, Perlado considera que el primer que cal evitar davant aquestes conductes és “la persecució: cal intentar obrir el diàleg, observar i tenir predisposició a saber” què fan els fills i per què decideixen afrontar algun d’aquests reptes abans “de treure conclusions precipitades i encasellar la situació”.

“La diferència no ens ha d’alarmar”, assegura Pérez Burin. L’objectiu de l’educació dels pares i l’acompanyament en aquesta franja d’edat ha d’ajudar a fer “joves amb criteri, que no vol dir obedients, i tenir una predisposició d’obertura”. Perlado hi coincideix: “Els adults han de contrarestar la precipitació dels joves i actuar amb prudència”.

Són reptes per a pares i mares, educadors i mestres, que poden trobar preocupants alguns dels desafiaments que es publiquen i promocionen a les xarxes. És una manera global de fer dels primers adolescents del segle XXI. Però el que cal és diferenciar entre els que exigeixen astúcia i habilitat i els que poden ser potencialment perillosos. I, en tots els casos, actuar amb cautela per no fer-los més atractius.

Iniciatives que mereixen una atenció especial

Més enllà del Balena blava, de reptes per la xarxa n’hi ha molts, convenientment assenyalats amb la seva etiqueta. Enumerem aquí alguns dels més perillosos per a la salut o la integritat física.

  • #Balconing: Tirar-se des d’un balcó a la piscina. Freqüent en hotels.
  • #Knockoutgame: Un cop de puny sec, propiciat de manera irracional, a qualsevol desconegut.
  • #ChockingGame: Desafiament extremadament perillós que consisteix a provocar una asfíxia intencionadament per experimentar un desmai i la recuperació de la consciència.
  • #Condomchallenge: Deixar anar un preservatiu ple d’aigua al cap d’algú amb l’objectiu que, per un moment, li cobreixi tota la cara. Pot produir asfíxia.
  • #SaltandIceChallenge: S’escampa sal sobre la pell i s’hi posa un glaçó damunt. Com més s’aguanta, més es crema. Pot provocar cremades molt severes a la pell.

També n’hi ha de directament adreçats a incentivar conductes que poden portar a l’anorèxia:

  • #BellyButtomChallenge: Tapar-se el melic amb la mà oposada per darrere l’esquena. Només és possible amb una cintura extremadament prima.
  • #BikiniBridge: Amb la persona estirada, la calceta ha de fer un pont entre els ossos dels malucs.
  • #A4PaperChallenge o #a4waist: Aprimar-se prou perquè l’amplada de la cintura correspongui a la mida d’un full DIN A-4.
  • #ThighGap: Que en la part superior les cuixes no es toquin.
  • #CollarboneChallenge: Aconseguir que es marquin tant els ossos de les clavícules que hi càpiguen monedes, per exemple.
  • #RibcageBragging: Demostrar la primesa a través d’una foto on s’apreciïn les costelles.
stats